Quan tenia 14 anys va enregistrar el primer disc. De ben petit ja va saber que volia créixer amb una guitarra entre les mans, un somni que ara comparteix als escenaris. Divendres actua a l’església de Llançà, dilluns 16 a la del Port de la Selva i el dia 24 a Castelló, retent homenatja al gran Paco de Lucía.
Javier Gavara ha tocat amb grans artistes com Chicuelo, Rafael Cañizares o Diego Cortés. Ha enregistrat discos amb César Moreno, Montserrat Caballé o Daniel Beltran, i just acaba de col·laborar amb José Mercé en el seu darrer disc.
Aquest concert és un tribut que li fa a Paco de Lucía?
Sí, ell va ser un home que va lluitar molt per dignificar la guitarra flamenca com a instrument solista en una època en què tenia un paper més d’acompanyant. Es tracta de dignificar la seva figura per tota la feina que va fer i les aportacions perquè la guitarra flamenca estigués al mateix nivell que la guitarra clàssica.
El seu nom és mític però, fins i tot, els grans són oblidats.
Era un home que omplia tots els teatres a qualsevol lloc del món i la seva mort va tenir molta repercussió a escala internacional, més que aquí. La veritat és que ell sempre estava a l’avantguarda i cada disc era totalment diferent de l’anterior, totalment innovador, hi deixava tot el coneixement per la gent.
Dins la seva trajectòria, l’ha marcat molt?
Sí, sí, jo vaig créixer estudiant les seves peces com tanta gent de la meva generació. Fins i tot, tota la gent que toca ara guitarra flamenca, en les seves peces hi està imprès Paco de Lucía. Ell era qui manava, d’alguna manera.
Amb ell va haver-hi un abans i un després.
Sí, és clar, va aparèixer en una època que estava tot per fer. Va tocar amb molts instrumentistes d’altres estils i va enriquir molt el flamenc dins l’àmbit harmònic.
El seu concert s’emmarca dins una gira.
Fa temps que porto aquest espectacle, té molt èxit perquè era un home molt conegut.
Quin criteri ha aplicat a l’hora d’escollir les peces?
Són principalment de la primera època, on només tocava ell, on només hi havia la guitarra o algunes palmes. També del disc Siroco, del 1997. A més, també presento composicions meves. Dins la guitarra flamenca, si només ets intèrpret, no acabes de ser un guitarrista bo. És important tenir la teva personalitat, un so propi, un so que et diferenciï d’altres intèrprets, en el flamenc és molt important.
Aquests concerts els fa a l’interior d’esglésies. Són espais adequats per a aquesta música?
Molt. El primer que sents, quan entres, és una pau, un benestar, i entrar i escoltar un concert de guitarra és molt adequat.
Va començar a tocar la guitarra de ben petit. Què o qui el va dur fins aquí?
Jo veia un oncle meu que tocava i l’instrument em cridava l’atenció. Ell em va deixar la guitarra i jo estava tot el dia traient-li so. Els meus pares em van apuntar amb un senyor gran que ensenyava i això es va convertir en el meu espai preferit. Als 14 anys ja vaig començar a gravar discos amb cantaors.
14 anys? Molt prematur.
Sí, vaig començar molt petit i vaig començar molt jove a treballar.
Això el devia marcar, no?
Ho vaig veure clar de seguida, vaig veure clar que podia guanyar-me la vida amb això.
Tenir aquesta certesa tan aviat és, en part, alleugeridor.
Cert, i no és habitual, però tenia clar des de petit què volia ser.
I aquesta certesa l’ha dut a treballar amb grans artistes.
A vegades soc massa valent (riu). M’agrada ficar-me en embolics com la Flamenco Big Band amb Perico Sambeat i altres big bands d’altres països. La secció flamenca la portaven d’aquí. Et veus, de cop, tocant una música totalment diferent però buscant la teva essència flamenca. I malgrat tocar jazz amb unes harmonies súper complicades per a un músic flamenc, això fa que et posis les piles.
