La característica veu de Guillem Gisbert totalment trucada i en forma de robot saludava el públic d’Empúries. «Formigues», «Els entusiasmats» i «Aquí tens el meu braç» van inaugurar un concert que es preveia contundent. Tot i saber que els Manel havien canviat molt, per a algú que feia cinc anys que no els veia en directe, la diferència és abismal. El quartet ara aposta, per a qui encara no ho sàpiga, per la música electrònica, un espectacle immens de llums i cançons innovadores.

I no es pot dir que no ho advertissin. Després de tocar dos temes seguits, Guillem Gisbert va explicar que presentarien el nou disc, «Per la bona gent», però que també hi hauria temps per cançons famoses de discs anteriors que, amb el pas dels anys, s’han convertit en autèntics himnes. És el cas, per exemple, de «Captatio Benevolentiae», amb la qual el públic s’hi va deixar la veu, o de «Boomerang», tema amb què els assistents no van poder resistir les ganes de ballar. I menys, quan el cantant els va oferir el seu micròfon per entonar la tornada, després d’incloure la retransmissió del Tour en què Bjarne Riss va guanyar Miguel Induráin. 

La complexitat dels Manel actuals va més enllà dels canvis del ritme de la música, de la il·luminació de colors des de la cortina i de la interessant veu de Roger Padilla, guitarra, de conjunt amb la samarreta de Ceràmiques Guzmán, cançó del primer disc. Per demostrar-ho, el grup també va incloure dos dels seus darrers senzills, «La jungla» i «Tipus suite», deixant-se, expressament o no, «L’amant malalta» a Barcelona.

Quan va arribar el moment de tocar «Jo competeixo», la cançó a partir de la qual han fet una volta de 360 graus en la seva manera de fer, els Manel es van transformar encara més. I és que resulta que ara Gisbert és molt més que el que explica rotllos entre cançó i cançó, que comparat amb concerts anteriors és el mínim. En aquest nou univers que han creat, rapeja, balla i saltironeja lluny de la guitarra. 

«Canvi de paradigma» i «Amb un ram de clamídies» també van sonar, però entremig hi va caure el gran clàssic «Ai, Dolors!», suposo que per aquells que encara estimen, de forma nostàlgica, els Manel del principi. Perquè que no volen saber res de l’ukulele no és res nou. Simplement, l’han anat deixant enrere, molt enrere, i per això, entre altres motius poden barrejar el reguetonero J Balvin amb «Al mar!». Però això va ser poc abans d’acabar.

Les dues cançons més conegudes del quart disc, «La serotonina» i «Sabotatge», van ser interpretades l’una darrera l’altra. I és que ara, el que fa Manel, és precisament això: interpretar. A partir de coreografies molt breus i de ritmes impossibles. 

Al concert tampoc hi va faltar «Per la bona gent», abans d’abandonar per uns minuts l’escenari mentre el públic reclamava allò tan típic de «no n’hi ha prou». I no n’hi va haver prou, no. A la tornada, la dolçor de «Les estrelles» va omplir el fòrum romà d’Empúries i algunes llanternes de mòbil es van alçar. 

Per a la part final de l’espectacle, Gisbert, Maymó, Padilla i Vallvé van reservar «Teresa Rampell», que va fer embogir el Portalblau, «Al mar!», i el famosíssim «Benvolgut», que va tancar l’actuació dels Manel a Empúries per tercer 14 d’agost, ja que també hi van ser l’any 2010 i el 2016. Al concert d’aquest any, però van oferir el canvi de paradigma que tant buscaven a través de la creació d’un nou univers. Diferent, però el dels Manel, al cap i a la fi.