«Ens sentim com quan veus que l’amic de veritat està amb tu també en els moments difícils. Estem molt agraïts de poder ser aquí avui», reconeixia Guille Milkyway, cantant de La Casa Azul, gairebé just a la meitat del concert d’ahir a la nit a la Ciutadella de Roses

El grup d’indie pop va arrencar el públic de les seves cadires des del primer moment, però sense deixar-los ballar massa lluny del metre quadrat corresponent, a causa de les restriccions pandèmiques. La Casa Azul va iniciar el concert, puntualment a les 22 h, tocant «El momento» i «El final del amor eterno», dues cançons incloses al disc que els va fer tornar als escenaris el 2019, després d’anys de silenci. 

Amb un gran desplegament de pantalles i d’efectes òptics, de conjunt amb els cascs i les ulleres característics dels integrants del grup, La Casa Azul va tocar múltiples temes, d’entre els quals grans èxits com «Chicle Cosmos», més antic, barrejats entre les cançons del nou disc «La Gran Esfera». Tot plegat, entre la música electrònica, la veu de Milkyway i les llums de colors, es va anar convertint en una gran experiència comparable amb viatjar amb una nau espacial.

La cançó «Los chicos hoy saltarán a la pista» va fer que aquells que encara no s’havien aixecat, que eren uns quants que aguantaven l’energia per dins, es deixessin anar i ballessin la famosa cançó inclosa a «La polinesia meridional».

De cop, la banda va desaparèixer i Milkyway, rient i entre: «a veure com ho farem això», va quedar sol al piano, davant de més de 1.200 persones. El cantant va aprofitar el moment per demostrar que l’alegria de La Casa Azul també pot transformar-se en quelcom més trist, i per això va tocar «Yo también» al piano, versionada conjuntament amb «Corazón partío» d’Alejandro Sanz. 

Milkyway va mostrar-se molt natural, fins i tot equivocant-se en la lletra de «Como un fan», i llavors va decidir explicar al públic, que reia entretingut, la composició i el significat de la cançó. Assistents i artista van acabar cantant la cançó a poc a poc i per parts, entre aplaudiments. 

Tota la tensió i energia acumulades durant el concert va explotar, tal com volia Milkyway, amb «La Revolución Sexual», sens dubte, una de les grans cançons de La Casa Azul. Mentre el públic ballava, cridava i gravava, seguint les mesures de seguretat, a la pantalla de darrere Milkyway apareixien imatges de Raffaella Carrá.

Després de més d’una hora i mitja de concert, amb la banda mostrant-se molt emocionada, el públic va oferir-los una enorme ovació per agrair-los que, encara que per poc temps, els haguessin apropat al fet més semblant a sortir de festa en temps pandèmic.