El cantant bisbalenc Miquel Abras és l'encarregat de tancar els Vespres Musicals de Vilafant aquest divendres, 23 de juliol, a 2/4 de 10 de la nit, amb un concert amb tota la banda. A Palol Sabaldòria, porta cançons del seu nou disc La felicitat també plora, a més d'un repàs a la resta de la discografia.

Miquel Abras té programats dos concerts més a l’Alt Empordà: a Cadaqués i Darnius. I afirma que els seus directes «guanyen molt en potència perquè hi ha més energia i més rock que en els discos».

Aquest any, ha llançat al mercat seu onzè disc, La felicitat també plora. Com és aquest últim treball?

Després d’anys d’aprenentatge crec que és un disc molt optimista on he volgut parlar molt de les emocions, del que m’ha passat aquest any de confinament i sobretot de sentiments positius. Però també que a vegades la vida, i com diu el títol, la felicitat també plora. Et pots sentir feliç, però hi ha dies que has de frenar i estar un dia trist, i no passa res, es pot ser feliç i plorar.

El va compondre durant el confinament, però precisament és un tema del qual no en parla.

Exacte. No parlen del confinament, però és el motiu per compondre-les. La primera cançó que és Flor d’estiu va sorgir quan ja feia dos mesos que estàvem confinats. La vaig compondre perquè tenia ganes de tornar a veure el mar. També hi ha Ara que ets ocell, que parla del confinament i del meu estat en aquell moment. Tot té un eix que és el confinament, però no en parlo, perquè prou se n’ha parlat ja. Parlo més de les emocions que em provocaven estar tancat, les ganes de fer coses i que malgrat tot s’ha de viure el moment i estar content a la vida.

En aquest darrer àlbum, també hi ha la cançó Què serà de les nostres vides. Quina és la temàtica?

La cançó parla del que ha sigut la meva infantesa, i de la que també que podria ser la de molts altres músics: comences amb la música, quan ets jove et flipes i fas moltes hores d’assaig al garatge, comences a somniar, passen els anys, veus que piques portes i no passa res, intentes fer versions, després proves amb temes propis, i quan estàs assajant i portes ja uns anys, et mires i dius «d’aquí a vint anys seguiré fent el mateix?». I, precisament, aquesta cançó parla sobre aquesta il·lusió dels músics, i que ens torturem molt.

Però vostè ja té un bagatge de molts anys que avalen una experiència consolidada com a músic.

Quan era jove em pressionava molt per voler tocar, guanyar-me la vida amb la música, fer molts concerts i costava molt. Fins que no vaig fer el meu primer disc en català quan tenia uns 27 anys, no vaig començar a veure la llum. És un ofici que té moltes recompenses, com pujar dalt de l’escenari i gaudir. Ara ja farà prop de 20 anys de carrera. He tingut sort, puc viure de la música i encara estic picant pedra fent cançons.

En el videoclip d’aquesta cançó, Què serà de les nostres vides, hi surt el seu pare i el seu fill.

Sí, va sorgir la idea que hi sortís el meu fill representant quan jo començava, entrava al local d’assaig, em trobava amb amics... i després vaig pensar: com seré en el futur? Seguiré fent música? Li vaig dir al meu pare si volia sortir-hi i va acceptar. Va ser un vídeo molt bonic i emotiu perquè hi sortim tres les generacions, i representa que soc jo de jove i de gran. A més, el meu fill no té res a veure amb la música, tot és el futbol, i mai havia agafat una guitarra. I en canvi, el meu pare és artista, és pintor i escultor, i jo vaig començar amb la música perquè hi havia una guitarra a casa que tenia ell. A casa sempre he respirat música i art, i hi veia i escoltava discos de Pink Floyd, Beatles, Supertramp...

Aquestes bandes són els seus referents?

Podríem dir que sí, serien dels artistes que he escoltat més, i que més m’han ajudat a tocar. Com també The Police, U2, Peter Gabriel, Bruce Springsteen, Queen... Són artistes que sempre he admirat.

Abans ha parlat de Flor d’estiu, que compta amb la col·laboració de Minova. Com ha estat l’experiència?

He tingut molta sort! Compartim segell discogràfic i m’agrada molt el que fan, i un dia vaig pensar que seria bo fer una cançó junts. Vaig compondre la cançó amb guitarra i veu, vaig gravar-la amb el mòbil i els hi vaig enviar. Ells van posar tota la producció i va funcionar molt bé. També col·laboren en un parell de cançons més.

I no és l’única col·laboració.

També hi col·labora la Clara Gispert. Tenia una balada que veia que havia de ser un duet amb una noia. És una de les joies del disc i que la gent gaudeix més.