Era el gener del 1991 quan Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) va tenir entre les mans el primer exemplar de La casa gran, una novel·la que va ser, per ella, un retorn emocional al Portbou on va néixer, es va fer gran i on va veure morir al seu pare. Per als portbouencs la publicació de La casa gran també va ser un esdeveniment, un llibre on es reconeixien i compartien un univers comú, el de la postguerra i el contraban, el de viure a frontera en un poble petit on res semblava canviar. Aprofitant el context de la festa major i la coincidència amb els trenta anys de la fundació del Col·lectiu de Pintors de Portbou, inauguren divendres, a les 7 de la tarda, una exposició a la Sala Walter Benjamin on divuit creadors han gestat una obra cadascun inspirant-se en el llibre.

La portada de la primera edició de "La casa gran"

La portada de la primera edició de "La casa gran" Benet Nadal

Maria Mercè Roca, que ja ha confirmat l’assistència a l’acte, se sent «agraïda» pel gest dels artistes del seu poble d’on va marxar molt jove i on ja no té casa, però on sol anar, de tant en tant, tot i que, confessa, ho fan més les seves dues filles. Diu estar «nerviosa perquè aquest acte és una cosa molt més íntima que una presentació, és sobre un llibre que parla de mi, el que jo poso allà, al cap de trenta anys, és una mica jo mateixa». A La casa gran, Maria Mercè Roca li escriu una carta al seu pare, «un pare segurament idealitzat», i hi repassa la seva infantesa i adolescència al Portbou dels anys 60 i 70. Es conclou quan ella marxa del poble, «un anar-se’n per fer-se gran», assegura.

L'obra "Le frontalier" de Benet Nadal per l'exposició Benet Nadal

No li estranya que la gent de Portbou senti quelcom especial per La casa gran: «Era com el símbol d’uns anys complicats, de la dictadura, de la gent ferroviària i que ara els joves desconeixen, però està bé celebrar i recordar-les perquè el poble és això també, tots som allò que vam ser, i Portbou ve d’aquí i és important pensar-ho». L’autora admet que la novel·la va ser «més important per mi que no per la meva trajectòria literària» dins es va convertir en «una peça més».

Edició recent en anglès de la «La casa gran», traduïda per Sonia Alland

Edició recent en anglès de la «La casa gran», traduïda per Sonia Alland Benet Nadal

Allò que sí que reconeix és la complexitat d’elaborar-lo. «Vaig ser molt optimista, agosarada i poc humil, perquè vaig pensar que seria fàcil, que només calia recordar. Però la memòria té un component de temps però també de sensibilitat, del que tu eres i ja no ets, és un món que ja no existeix i és dolorós» el procés. «Com que no és un llibre de ficció i obligar-me a mostrar-me, això em costava i tenia ganes d’amagar-me», argumenta. «Quan recordes ja poses distància, tot allò ja no hi és, s’ha acabat, però la casa no són unes parets, és una família dins, amb totes les coses bones i dolentes, el dia a dia, les relacions». I està molt bé, segons ella, que els artistes facin aquesta interpretació, perquè «és també el seu passat, el gruix de tota aquella història i vida, el contraban, el vent, l’escola de les monges, la platja, aquell poble tan petit en què res no canviava és comú a tota la gent de la meva edat».

Agafar La casa gran i traslladar-la a un altre llenguatge artístic és, en paraules de Roca, una oportunitat de reviure’l, «de tornar-lo a explicar» al cap de tres dècades i potser, fins i tot, d’atraure nous lectors cap a un text que ha aguantat molt bé el pas del temps i que just acaba de ser traduït a l’anglès, i pel mercat americà, per Sonia Alland. A Portbou han pres el repte divuit artistes, tant professionals com amateurs, que formen part del col·lectiu i ho han fet «lliurement des de la seva sensibilitat», explica Gemma Romero Goday, una de les creadores junt amb Júlia Roca, Margarida Serra, Benet Nadal, Consol Buxeda, Eduard Planes Coll, Núria Alguns, Josep Sol, Anna Nadal, Àngel Carranza, Miguel Comes, Maria Solà, Xavier Puntí, Natalia Veselovskaya, Meri Mora, Cristina Espiell, Rosa Piferrer i José Marino. El Col·lectiu va néixer arran de l’afició de molta gent a pintar. «I a poc a poc hem anat fent anys», diu Romero. Cada any solen impulsar un parell d’exposicions. Aquest darrer projecte el coordina Nuara López i divendres el cronista local, Joan Gubert, també membre del grup, farà un parlament.

Homenatge a Marià Román

Paral·lelament a aquest acte, també s’exposa a Portbou, a la mateixa sala, imatges del fotògraf local Marià Román (1936), a qui l’Ajuntament li ret homenatge per haver deixat un dilatat testimoni gràfic de la història del poble. A la mostra es veuran fotografies seves.