Maria Barbal (Tremp, 1949) acaba de rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Rere seu una trajectòria prolífica l’avala. Amb la darrera novel·la, Tàndem, ens convida apensar en com la felicitat no la marca l’edat. En va parlar la setmana passada a Agullana i aquest divendres li pren el relleu Francesc Serés amb La casa de foc.

Mira a l’entorn i respira. Diu sentir-se a gust en aquests jardins de la Societat d’Agullana. Em confessa, tal com jo també li expresso, que li agradaria que els dos protagonistes de Tàndem fossin reals: «Són persones corrents que, tot i les seves dificultats, fan passes endavant».

Tàndem parla d’estimar quan ja no ho esperes perquè arriba un temps que ja no esperes res.

La idea bàsica del llibre prové d’aquest moment de la vida en què semblen que les perspectives s’escurcen i portes, darrere teu, molt de viscut i tot està en una situació terriblement estable i ja no esperes. He buscat dos personatges –l’Armand i l’Elena– en situacions diferents però que en realitat poden esperar perquè són persones que tenen capacitat de diàleg i fer coses. Ell molt segur de la seva situació perquè fa temps que dura i li agradaria tenir una companya i ella, amb un matrimoni com d’una altra època, que viu un moment més inquietant, de més neguit.

Els dos senten necessitat d’aparcar allò sobrant perquè els objectes acumulen records del que van ser. La memòria, un tema que ha tractat molt als seus llibres.

Perquè és important individualment i com a poble. En aquest cas els objectes marquen uns fets, unes persones, uns anys que esdevenen una càrrega que fa que a la persona li costi avançar. No tots llancem les coses però en algun cas ajuda.

L’Elena diu: «Quan s’extingeix el desig de ser feliç». Potser és el punt on ningú hauria d’arribar mai.

Exacte i espero que la novel·la sigui una reflexió sobre això, aquest arribar a pensar, bé, ara tot anirà en descens i arribaré al final amb aquesta monotonia i aquests pesos que impedeixen fer passes noves. El llibre és una trobada entre dos personatges que, vist des d’una perspectiva superficial, pot ser un enamorament de dues persones grans. Ho és però també és molt més, és tot el significat que té, per cadascun d’ells, aquest trobar-se i decidir que perquè no. D’alguna manera hi ha l’ombra de la mort, un aspecte que molts cops és millor no comentar perquè no és gaire atractiu.

Tot comença com un amor físic. Així parla de la sexualitat en aquest moment de la vida que a alguns també costa d’explicar i entendre.

Sobretot als joves.

Doncs, l’explica quasi com un amor de joventut en un temps diferent, que també és possible.

Estic convençuda que sí. En l’Armand està molt clar des del primer moment perquè veu les dones del grup de ioga i es fixa en ella perquè és maca. L’Elena té una necessitat molt forta d’afecte, de ser abraçada físicament.

Quanta gent se sent així.

Perquè s’han posat moltes distàncies, en part perquè hi ha mitjans de relació que eludeixen la presència. I ara estem tenint aquesta experiència superlativa. Perquè el contacte també és la mirada, el somriure, no cal una abraçada o donar la mà.

Tàndem és una novel·la molt interior.

En el cas de l’Armand, ell parla en primera persona i ens va marcant unes pautes bastant clares, decidides. En el cas d’ella era millor l’ús de la tercera persona perquè aquesta inquietud i la complexitat dels dubtes era més eficaç explicar-ho amb una perspectiva més allunyada.

Amb aquest llibre ha guanyat el premi Josep Pla, un més a una llarga llista de reconeixements.

És el tercer al qual em presento, però sí que he tingut altres a obra publicada.

Fa poc va rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i a casa, a Tremp.

Ha estat una fita per mi, un reconeixement que entenc és de país, en certa manera, també de trajectòria. Va ser molt emotiu i rebre-ho a Tremp, molt més.

En el discurs va recordar aquelles classes que feia, de jove, per Òmnium en català.

És el moment en què jo havia acabat la carrera de Filologia Romànica i sorgeixen aquestes classes i va ser, per mi, adquirir encara més consciència. Jo en tenia molta però negativa perquè, des que començo l’escola amb 3 anys fins que acabo la Universitat, no vaig rebre ni una sola classe en català. Quan tinc la possibilitat d’ensenyar en català veig l’altra part, que hi ha gent que ha vetllat i que fa una proposta activa per poder-se entrar a les escoles. Per això, hi havia certa simbologia en rebre aquest premi.

També va explicar que el fet de comprendre havia estat l’eix de la seva obra.

Tots els dubtes i els fets que em semblaven incomprensibles com la guerra, les morts violentes, com les famílies quedaven marcades com a víctimes. Gràcies a l’escriptura, no és que això es pugui comprendre però entens més la crueltat del nostre món.

Com neix l’impuls d’escriure?

A vegades d’aquesta necessitat d’entendre uns fets que per un mateix són importants, evocar en paraules alguna cosa dolorosa i aquest esforç de destil·lar el que sents per fer-ho comprensible et retorna un benefici.