Roger Mas admet que coneix Vilafant de les anades a Avinyonet de Puigventós per enregistrar algun dels seus discs als estudis de Music Lan. No ha estat mai a Palol Sabaldòria però, després de veure imatges, reconeix que sembla un lloc «molt evocador». Aquest divendres, a dos quarts de deu del vespre, ho viurà en pròpia pell quan inauguri una nova edició del cicle «Vespres Musicals».

Aquest és un concert que es va posposar l’any passat a causa de. Ho fa amb la mateixa idea d’aleshores?

Exactament. Sí, vinc sol i la idea és cantar cançons de tots els discos. També alguns poemes musicats dels que em semblen més destacables com El Comte Arnau, de mossèn Cinto o El rei dels verns, de Goethe i, sobretot el que puc fer quan vaig sol, explicar coses que, a vegades, són difícils de posar dins les cançons. Es tracta de reflexions, però també d’anècdotes divertides. Ho vaig adaptant en funció del públic i del moment. Moltes d’aquestes reflexions les vaig posar per escrit al llibre El dolor de la bellesa l’any 2017.

Tocar en un espai com Palol Sabaldòria, carregat d’història, a l’aire lliure, el fa sentir a gust?

Tot té el seu què. Un lloc tancat té el seu recolliment, però a l’estiu, a l’aire lliure, s’està molt bé. A més, la natura és molt present sempre a les meves cançons. Em venen de gust aquest tipus de llocs.

L’han qualificat de trobador dels nostres temps. Se sent així?

Tothom diu coses (riu). M’agrada el tema de cantautor clàssic, però com tothom ho veu a la seva manera m’és una mica igual.

En el seu darrer treball, Parnàs, ha estat això: agafar textos de poetes i musicar-los.

Un cantautor, en teoria, hauria d’escriure les pròpies lletres, que és el que faig habitualment, però amb Parnàs eren tots poemes musicats quan, en la tradició de la cançó d’autor, és molt habitual això de musicar poemes. El que té la cançó de particular és que presta una especial atenció en la part literària d’aquesta, i això és el que intento fer.

A Vilafant té previst venir sol, però vostè actua també amb moltes formacions.

A mi el que m’agrada és actuar amb la meva banda de músics o la cobla Sant Jordi. Però els cantautors tenim aquest to autèntic que podem, només armats d’una guitarra, fer un concert. I tots ells són especials i diferents que permeten una intimitat i una connexió diferent que quan hi ha més músics acompanyant-te.

Quan un està sol dalt de l’escenari, tot i la llarga trajectòria que vostè té...

Vint-i-cinc anys. Vaig començar la primavera del 1996.

Ho celebra d’alguna manera?

Doncs el setembre sortirà un disc nou, amb cançons noves i tot això que fa dies que tinc ganes d’explicar. Potser a Vilafant alguna cançó d’aquestes caurà.

Com es gesta una cançó?

Això és difícil de controlar. Quan vols una idea no hi és i quan ja no hi penses, després apareix. Anem una mica a remolc de l’impuls.

Després d’aquests anys no pateix cert cansament?

No, tenia moltes ganes i necessitat de fer aquest nou disc. Avui (dijous passat), però, és un moment dur perquè és quan el tens quasi tot acabat i només falten els últims retocs. Però poder anar a fer concerts, agafar el cotxe i voltar sempre et dona energia.

Serà molt diferent de Parnàs?

No, som el mateix equip, però Parnàs eren els poemes musicats els darrers trenta anys, abans, fins i tot, de dedicar-me a això seriosament. Ara, per celebrar els vint-i-cinc anys, necessitava fer cançons amb lletres meves i dir el que havia de dir, a part de posar música al que havien dit els altres. Per això el pateixo una mica més, soc una mica més perfeccionista.

Què ha estat el millor de tots aquests anys?

Voltar. Soc de Solsona, on estic molt a gust i m’agrada molt, però és un país petit i el fet de tenir una feina i encara que sigui només per Catalunya, anar d’un lloc a l’altre m’agrada. I encara que sigui cantant en català també em permet voltar per Sud Amèrica, Europa. He tingut aquesta sort i això és el que agraeixo més. Perquè la il·lusió que em dona la música també me l’hauria donat quedar-me sol a casa sense ensenyar-li a ningú.

La llengua veig que no l’ha frenat, doncs?

Tampoc m’ho he pogut plantejar, perquè en el meu cas no cantar en català no hauria estat factible, no hauria sortit de dins, hauria estat una cosa realment ortopèdica. Això no vol dir que no pugui cantar en altres llengües, perquè amb la cobla Sant Jordi ho he fet en francès, italià, euskera, però jo crec que ho has de fer en la llengua que tu domines tota l’amplitud dels seus registres i això només es pot fer, jo crec, amb la llengua materna.