Aquest any, Peralada celebra els 90 anys de la declaració com a bé cultural d’interès nacional de l’antic convent de Sant Domènec. Això ha coincidit amb la culminació de la seva restauració a càrrec de l’empresa 4Restaura, que ha permès trobar restes de policromia original a elements decoratius. També dades inèdites sobre el seu passat gràcies a l’estudi històric i artístic del conjunt i les imatges que apareixen en les parts esculpides realitzat per Gerardo Boto, director del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat de Girona, promogut per l’Ajuntament de Peralada.
Dels orígens de Sant Domènec es coneixia poc. Des del segle XVI i fins a la desamortització, el 1835, hi hagué en aquest emplaçament un convent de dominics. Més tard, es va convertir en una caserna i, finalment, en un hospital fins que abans de la guerra civil «va perdre el caràcter militar i hospitalari i, al final, buidat d’ús també va buidar-se de significat».
Gerard Boto va consultar fotografies de finals del segle XIX i principis del XX per copsar l’estat del conjunt i, en particular, del claustre. «Les imatges confirmen que era un claustre. El que veiem ara són un seguit de quatre arcades muntades sobre les seves columnes, capitells i uns arcs a sobre; totes elles són un objecte exempt, és a dir, que podem caminar al seu voltant». «Tot i que l’anomenem claustre, i és correcte perquè era així, ara és l’últim testimoni d’un antic claustre que es podria valorar com una escultura històrica». En aquest sentit, el que veiem són els arcs de l’antic claustre. Un claustre és un quadrilàter amb quatre pòrtics i el visitant camina pels passadissos i el que ha arribat a Peralada és la part del mig, sense sostre. «Amb la pèrdua d’ús es va perdre el sentit dels passadissos que vinculaven les habitacions i tot això es va anar enfonsant quedant només aquestes arcades que, en el seu moment, eren el límit entre una part coberta i una descoberta», explica Boto.
És aquest aspecte descontextualitzat el que, segons l’estudiós, va provocar que al llarg del segle XX s’especulés sobre si procedia d’un altre lloc. Les fotografies, però, donen testimoni que «el que veiem avui es troba en la mateixa posició que el 1890». Segons Boto, ja era així al segle XVI amb l’arribada dels dominics i també abans d’ells. Al seu parer, aquest conjunt monàstic va ser construït especialment per Peralada, a finals del segle XII, acollint l’orde dels agustinians, que, més tard, heretaren els dominics.
Un punt que sempre havia desconcertat als estudiosos és la forma dels arcs, poc habitual en època romànica. «Molts es preguntaven si podien ser originals o bé fet de trossets de diferents llocs», explica Boto. La resposta, segons ell, és que «les columnes, els capitells i els ampits van ser fets per Peralada i instal·lats entorn del 1200, però que els arcs segurament corresponen al temps dels dominics que van fer les noves voltes que cobrien els passadissos del claustre». Com a curiositat, el 98% del que es veu està fet amb pedra calcària de Figueres, relativament groguenca, i quatre fragments són de pedra de Vilamacolum. D’altra banda, alguns capitells són còpies originals esculpides, segons sospita Boto, «a les pedreres de Figueres i muntades a Peralada». Alguns d’aquests tenen figures humanes; altres expliquen històries de la vida secular i només un està inspirat en la Bíblia, cosa que per a Boto és certament curiós.
Totes aquestes dades han estat essencials per a la restauració del conjunt que s’ha fet entre el 2020 i el 2021, ha costat 82.000 euros i on han intervingut 9 tècnics. Com explica la restauradora i conservadora Imma Brull, responsable de l’execució, el primer pas va ser l’anàlisi, entre altres, de les patologies del monument, el tipus de suports, dels pigments trobats als arcs i als capitells i el tipus de pàtines. Entre les patologies, Brull comenta que hi havia un ennegriment general provocat pels fongs. Un dels causants és, per exemple, el til·ler de dins el claustre.
L’equip també es va trobar amb antigues reparacions «a base de f inadequats que aportaven sals i tracció mecànica diferent als morters originals provocant esquerdes i fissures». Aquests ciments va caldre retirar-los recuperant part de morters originals per consolidar. «A partir de diferents proves amb àrids i calç natural, busquem una textura i corometria més o menys similar, però on es diferencia de l’original, cercant una visió general unificada», diu Brull. També hi havia moltes pèrdues de carreus, de bases, al fust, als capitells, a les figures que calia consolidar. Alguns elements, afegeix Brull, tenien «crostes calcàries» que feien perdre la visió de quasi tota la figura. Els treballs de restauració han ajudat a recuperar volums, figures, detalls, cares, mans «que no es diferenciaven perquè estaven ennegrides o carbonatades».
Per a la intervenció, «s’han anat a buscar materials amb característiques molt similars als originals i inhibició de vida biològica i neteja, de primer, amb bisturí i raspall i, després, a les parts més delicades, amb àrids minerals».
