Poques persones poden dir que han nascut i crescut entre claustres. Francisco Soler Diumenjó de Peralada, que aquest setembre farà 91 anys, sí. També el seu germà Pere. Ells van néixer a l’antic hospital de Peralada on hi havia el Claustre Sant Domènec, un Bé Cultural d’Interès Nacional. Els seus pares eren els conserges que tenien cura d’aquell immoble i la seva àvia, Paula Pous Noguer, o Pauleta com li deien, era la llevadora del poble i també de Vilabertran, Cabanes i Vilanova. Ella va ajudar a néixer centenars d’infants. Tenia títol universitari que la família encara conserva com un tresor. Soler manté records ben vius de la seva infantesa en aquell indret on va residir fins als 15 anys quan tota la família es va traslladar a una altra casa del poble.

La seva àvia Pauleta era filla de la Selva de Dalt. Quan es casà amb Joaquim Diumenjó Ferrer van instal·lar-se a la plaça Gran de Peralada, d’on ell era originari i on van tenir dues filles: Elvira i Maria. Aleshores van anar a viure a l’antic hospital. Joaquim Diumenjó era qui ajudava l’avi de Narcís Bardalet, a fer les autòpsies quan es moria algú. Una de les filles, l’Elvira, era la mare d’en Francisco que es va casar amb Joaquim Soler Olsina, un picapedrer d’Alacant que va aprendre l’ofici amb els frares. La construcció de les vies del tren des de València fins a Catalunya el va dur fins a Peralada. Ja al poble va ser l’encarregat de treballar tota la pedra de «la granja» del Castell. Per fer-ho, tenia pólvora i en Francisco recorda que n’agafava per fer coets. També com jugaven amb les restes abandonades pels camins pels militars durant la retirada. Alguns companys seus en conserven encara les empremtes: un va perdre un braç, un altre, dits de la mà, altres metralla a la cara. «Per tot arreu hi havia camions i cotxes estimbats», diu. El seu fill Víctor afegeix: «Van viure una guerra jugant».

Francisco Soler, a qui tothom coneix com en Paco, recorda que, en aquells temps, a la casa hi havia «un teatre i un cinema dels capellans on feien pel·lícules», just on hi havia hagut l’antiga església. Aquella era la seva llar i en Paco hi jugava amb els seus amics corrent amunt i avall pels passadissos del Claustre. «Ningú ens deia res, érem els conserges», comenta tot recordant que «quan hi havia algun malalt al poble que no tenia família el duien allà i la meva mare i l’àvia en tenien cura, també el metge». A la casa hi havia cort per al bestiar, per al cavall i, fins i tot, un celler perquè tenien una mica de vinya per autoconsum. «El meu avi era molt llest», explica en Paco qui encara recorda que molt sovint rebien visites per veure el Claustre.

De tant en tant, ell acompanyava l’àvia als masos per ajudar les dones a parir. Ho feien a peu o amb tartana. Altres cops els venien a buscar. També hi anava la seva mare Elvira que, tot i no tenir el títol de llevadora, també ajudava a les dones quan la Pauleta no podia. Paula Pous tenia molt prestigi. Aleshores en Paco era petit i només recorda jugar mentre les dones treballaven. La família conserva llibretes de la llevadora on aquesta feia anotacions del seu dia a dia. De l’instrumental, els en queden unes tisores.

Francisco Soler va treballar, de primer, amb el seu pare a l’horta de Palaci. Més tard, també l’ajudava a l’empresa de canyes que el seu pare va muntar. Recorda que enviaven milers de feixos de canyes amb grans vaixells de Roses a Canàries. També producció a França i altres indrets. Les canyes eren on ara s’alcen les noves caves. Aquell era un espai immens amb un gran canyissar. Més tard, en Paco ja va entrar a treballar a les caves de Peralada on es va estar uns quinze anys fins que es va jubilar. Era «l’home de confiança del químic» i, potser per la seva paciència, l’encarregat de giravoltar manualment unes deu mil ampolles de cava cada dia. Quan ja s’havia fet tota la volta, movien les ampolles a un altre espai on es congelaven de caps per avall. «Glaçàvem dos dits on hi havia la porqueria, es destapava el tap de corona, es treia i es posava el tap normal», explica.

En Paco es va casar fa seixanta-set anys amb la Remei Ferrer Malla i han tingut tres fills. Cada dia, surt a comprar el pa. No ha vist encara com ha quedat el Claustre. Tampoc té interès. Dins la seva memòria el té ben present.