James Rhodes és el cap de cartell del nou festival de Castelló d'Empúries, Istiu. Confessa sentir-se feliç d'actuar-hi per primer cop a la primera edició. Ho fa aquest diumenge. També de dur la música clàssica en un espai com la plaça de la Basílica. A ell, la música el va salvar d'una greu situació d'abusos quan era un infant i sap bé quin és el seu poder.
James Rhodes despenja el telèfon amb puntualitat, a l’hora pactada, i durant la conversa que mantenim, aquest reconegut intèrpret de música clàssica es mostra afable, directe i sincer reconeixent que desitja fervorosament retrobar-se amb el públic i seguir tocant i omplint de llum la vida de la gent.
No és la primera vegada que actua a l’Alt Empordà.
No, ja havia tocat a Peralada, al festival, però serà el primer cop a Castelló d’Empúries. He vist fotografies de l’espai i estic flipant. Tocar en un lloc com aquest, a l’aire lliure, sota les estrelles, és una meravella.
Fa uns dies va actuar a Pedralbes i Mallorca després d’un any sense fer-ho. Com es va sentir en retrobar-se amb el públic?
El meu darrer concert va ser el març del 2020 a Toronto, Canadà, i ara he passat nervis després de tot aquest temps. Haig de reconèixer que he tingut tota la sort del món perquè tinc un pis força gros, el meu piano, puc escriure llibres i els meus articles i puc fer, més o menys, el que vull així que no fer concerts no és la fi del món. Hi ha molta gent en situacions molt més greus a causa d’aquest puto virus però, òbviament, per un músic no tocar és complicat. Però m’ha obert noves perspectives com adonar-me quina sort tinc de tocar en viu i quina alegria tocar aquesta música que ha salvat la meva vida i de la que estic totalment enamorat per compartir-la. Ho aprofitaré al màxim.
Ha escollit obres de Beethoven i Brahms per interpretar a Castelló. Per alguna raó?
L’any passat se celebrava el 250 aniversari del naixement de Beethoven. Aquest virus va cancel·lar tots els meus concerts l’any passat, però no permetré que cancel·li Beethoven. Ell és el Serrat de la música clàssica. A més, vull donar context a la música, per mi és molt important, parlant dos o tres minuts abans de cada peça perquè els compositors, com tots, tenen moltes cares: la fosca, íntima però també l’heroica i alegre.
Conèixer més per ajudar-nos a connectar millor.
És clar perquè pots anar a un concert, pagar l’entrada i el pianista venir i tocar. I ja està. Però això ho pots fer més còmodament a casa. Jo sempre desitjava en un concert que algú parlés una mica sobre els perquè de tocar una peça o una altra. Per mi val la pena.
No és habitual ser intèrpret de música clàssica i alhora conegut.
És rar, per mi també. Però és que el món de la música clàssica és molt estrany, plena de gent molt mesquina, molt mal educada i esnob. Creuen que fan hight art. Que si no tens diners o si no ets la persona més intel·ligent del món no ets benvinguda. És molt trist. Hi ha unes regles, però tot és mentida. Per mi, el més important és que hi ha una persona escoltant per primer cop. És com si fossis a les fosques i poguessis escapar per una hora o més d’aquest món de merda. No hi ha Sálvame o Gran Hermano, ni Facebook, ni Twitter, ni publicitat ni mòbils, és l’oportunitat de desconnectar totalment. Sí, sóc conegut però ells m’odien i no m’importa perquè jo estic molt més interessat en el món que hi ha fora la música clàssica.
El més important és la música no què s’escolti.
És clar, la música és la música i pot ser un trampolí a la música clàssica però no importa. És inconcebible un món sense música, a mi m’ha salvat la vida. Tant de bo a cada escola d’aquest país hi hagués classes d’història de la música i és molt trist que hi ha generacions senceres de nens i nenes que no saben ni qui era Bach, ni el so d’un violoncel o que mai han vist una orquestra en directe. És trist que si la família no té diners aquell nen o nena no podrà aprendre a tocar un instrument. Quants Serrats, Pau Casals, Rosalías, Albéniz, Granados hi ha en aquest país que no tenen ni la més remota idea que tenen aquest do, perquè no hi ha ningú per ensenyar-los-hi.
Ha utilitzat la popularitat per lluitar per temes sensibles. Penso en la Llei de Protecció Infantil, acabada d’aprovar.
Vaig voler ajudar i em van insultar des de les xarxes, certa premsa, em van amenaçar. Estava tan sorprès, perquè defensava una llei per protegir els infants. I em van escoltar i ara Espanya és el primer país del món a tenir-la.
De fet, vostè acaba de publicar un llibre, Made in Spain, on proclama aquest amor pel país que l'ha acollit.
Al principi tot era perfecte, és clar. Però després rebia amenaces de mort i, malgrat tot, va ser bo perquè podia veure-ho tot, les coses meravelloses i les coses força lletges. Segueixo totalment enamorat d’aquest país on, per primer cop a la meva vida, tinc una llar i em quedo aquí per tota la vida.
