«L’escriptura de Miquel Martín es recolza en el silenci. Sense silenci no hi ha paraula», recordava Olga Cercós, narradora oral i bona amiga de l’escriptor, autor de la novel·la 'La drecera', durant l’acte d’entrega del 18è premi Maria Àngels Anglada celebrat aquest dimecres passat, 16 de juny, a la sala d’actes de l’històric Institut Ramon Muntaner de Figueres. Miquel Martín, qui es va autoqualificar «d’ecologista dels mots», va dedicar el seu discurs d’acceptació a il·luminar als assistents sobre les ombres que acompanyen la creació literària i a compartir el per què «un escriptor no pot fugir de sí mateix».

Per Miquel Martín és clar que «per escriure cal posseir un talent natural» però, com tot, «aquest es pot marcir o espatllar si no hi ha darrera una feina constant, un rigor i una autoexigència que no tothom està disposat a assumir». Ell l’ha assumit fins al final. En les dues dècades llargues que treballa amb els mots la seva obra ha anat creixent. Ell assegurava que «no hi ha fórmules per escriure» i que aquest «és un intent de donar forma al caos, d’expressar allò que no es pot dir en paraules o d'atrapar allò que s’esmuny». Martín està convençut que cada llibre que escriu és el primer «perquè sempre comences de zero malgrat l’experiència i l’ofici» i no es pot treure de sobre la sensació que «a cada llibre t’ho jugues tot».

Com va recordar «les paraules són efímeres, volàtils, intangibles, se’ns escapen però al mateix temps són tan suggeridores, tan potents i riques en matisos». Això, segons ell, significa «estimar-les incondicionalment, dominar-les perquè t’obeeixin o amanyagar-les perquè es deixin seduir però també respectar-les perquè et respectin i conservar-les perquè no s’extingeixin». Justament, l’autor de Begur té una cura especial de la llengua. «Ser escriptor és lluitar incansablement amb el llenguatge, frisar per aconseguir una llengua que llueixi, que vibri, que tingui una força magnètica, una personalitat pròpia i intransferible», confirmava. Per fer-ho possible, Martín admetia que l’únic camí era «depurar el llenguatge, cercar la paraula precisa, fugir de la superficialitat i la grandiloqüència, impregnar la llengua d’una veu pròpia, d’una mirada única, fer-se un estil, un món a mida».

«Ser escriptor és lluitar incansablement amb el llenguatge, frisar per aconseguir una llengua que llueixi, que vibri, que tingui una força magnètica, una personalitat pròpia i intransferible»

Martín no va amagar que «escriure costa». La literatura, va dir, «és una indagació, una interpel·lació constant incisiva i insubornable, una eina per explorar tots els racons de la vida i l’existència». Martín escriu sense fer concessions i cercant l’excel·lència. Ell no oblida que és hereu «d’un llegat, d’una tradició». Dins aquesta hi ha Anglada: «Combrego amb el seu amor a la bellesa i la natura, la recerca de les arrels i a deixar constància d’un món que es perd o deixem perdre i aquest premi és com una baula que m’uneix a ella i m’estimula a créixer».

El director de l'INS Muntaner, Quim Bruguera, i l'alcaldessa de Figueres, Agnès Lladó, van ser presents a l'acte d'entrega. Ambdós van lloar l'obra de Miquel Martín i, com va dir Bruguera, el premi Anglada és ja "un referent dins el món local i reforça la vitalitat cultural de la ciutat que és viva però a la que li fan falta més estímuls".