Assistim al degoteig de titulars des de fa uns mesos: gegants de la música pop es desfan dels seus drets editorials per quantitats amb molts zeros. Uns 300 milions de dòlars (249 milions d’euros) pel catàleg de Bob Dylan, amb fites del segle XX com ‘Blowin’ in the wind’ o ‘Like a rolling stone’, acordats amb Universal Publishing. I quantitats igualment boniques per als compositors de Pretenders, Neil Young (aquest, la meitat del seu repertori propi), Paul Simon, Shakira, Lindsay Buckingham (Fleetwood Mac) o, fa només uns dies, Red Hot Chili Peppers, grup seduït per aquest nou gegant anomenat Hipgnosis Songs Fund (que li abona 140 milions de dòlars; 116 milions d’euros). Què està passant?

Cert mar de fons en l’opinió pública atribueix els moviments a les hipotètiques necessitats d’aquests artistes després de l’enfonsament del suport discogràfic, amb l’efecte afegit de la pandèmia, que s’ha emportat les grans gires per davant. Una lectura discutible, ja que els creadors que atrauen aquestes operacions són els colossos del pop, autors d’èxits globals que «normalment no es troben econòmicament exposats», i que durant aquest any de covid-19 han procedit a parar màquines, sense ni tan sols plantejar-se concerts en formats petits, «perquè s’ho poden permetre», raona Josep Maria Barbat, president de Sony Music Iberia (Espanya i Portugal). El suport físic, d’altra banda, va deixar fa temps de ser hegemònic. «Avui és residual, ja que avui el gruix dels ingressos, fins a un 75%, venen de l’‘streaming’ i la comunicació pública», adverteix David Loscos, director de la International Music Business School. «En aquest context, els autors pensen: ‘moriré i aquests diners que genera el meu catàleg no arribaré a olorar-los’. I decideixen que volen cobrar-los ara».

Els límits morals

És important precisar que aquesta qüestió afecta els drets editorials, derivats de les composicions musicals, i no els drets fonogràfics, relatius a les gravacions, i que és imprecís parlar ‘dels artistes’ i no dels autors, que són els qui els generen. Es tracta del repertori que un compositor ha acumulat al llarg dels anys, ja sigui interpretat per ell mateix o no (‘Nothing compares 2 U’ va dispensar aquests drets a Prince, no a Sinéad O’Connor). Drets que aquest ha pogut derivar sempre a companyies editorials, amb el límit del 50%. Les operacions que aquests dies salten a la premsa es refereixen a la compra de l’altre 50% (o més), el que s’havia quedat l’autor. Les cançons passen així a altres mans, tot i que el creador conservarà sempre el poder de veto derivat dels drets morals: impedint, per exemple, que la seva cançó amb rerefons vegetarià s’utilitzi per anunciar hamburgueses.

Per què són cobejats aquests catàlegs? Es tracta de cançons «consolidades», remarca David Loscos. «Clàssics que s’escolten d’una manera recurrent i que no estan sotmesos al mercat de tendències». Peces de rendiment en alça, perquè l’‘streaming’ presenta una poderosa projecció de futur. «Segons les consultores i analistes, té previstos creixements de dos dígits en els pròxims deu-vint anys. Qui pot oferir un retorn d’aquest tipus?», argumenta Josep Maria Barbat. Un escenari molt atractiu per als fons d’inversió, «que van a la jugular buscant la rendibilitat màxima».