Núria Viñolas, de Sant Cugat del Vallès, s'emociona explicant com durant vint anys el canterano que va conservar dels seus pares ha estat la llar del que, segurament, és el capbreu més antic que es conservi sobre el monestir de Sant Pere de Rodes -data dels anys 1307 al 1315- i potser el primer que van fer els habitants de Llançà. És, segons els experts que ja l'estan estudiant, un tresor que ara, gràcies a Viñolas i la seva família, preserva l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà, al qual ha fet donació: «És com si hagués tornat a casa».
L'arxivera Èrika Serna mostrant el capbreu dipositat a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà. Foto: Cristina Vilà
Núria Viñolas va fer la carrera d'Història i va aprendre a llegir documents antics en llatí a la casa de l'Ardiaca de Barcelona. Malgrat no haver-s'hi dedicat, ella creu que aquella base la va dur a percebre la importància del capbreu i a no desfer-se'n quan va buidar la casa dels pares. No sap com va arribar a mans de la seva família, però manté certes hipòtesis. «El pare va heretar el canterano d'un oncle, un home il·lustrat, però m'inclino a pensar que va venir per la família de la mare, on hi havia hagut notaris. El meu pare ho devia guardar al moble i fins ara».
El capbreu consta de vuitanta-vuit pàgines en pergamí. Foto: Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà.
La felicitat que irradia Viñolas és quasi la mateixa que senten la responsable de l'Arxiu Comarcal, Èrika Serna, i la historiadora i experta en Sant Pere de Rodes, Sònia Masmartí. L'estat de conservació del capbreu, que consta de vuitanta-vuit pàgines escrites pel monjo cellerer Jaume de Guixà, totes en pergamí, i embolcallades per un altre fragment de pergamí de l'època, és «extraordinari», tot i que, avança Serna, se'l restaurarà. El que sí que s'ha fet és digitalitzar-lo per posar-lo a l'abast de tothom.
Un temps l'esplendor
Un temps l'esplendorSònia Masmartí explica que mai hauria pensat veure un document així. El capbreu més antic sobre el monestir fins ara datava del 1370, un moment de decadència. En canvi, l'actual, que inclou totes les propietats del monestir a la parròquia de Sant Vicenç de Llançà, retrocedeix uns seixanta anys i aporta una imatge molt diferent. Masmartí, que ja l'està transcrivint, explica que és un pou d'informació «on apareix la vil·la emmurallada de Llançà, un fossar i, a dins les muralles, totes les cases ocupades. Hi surt la plaça del poble, l'església nova i la vella. És un temps d'esplendor, un paradís, quasi tot està cultivat, no hi ha terres ermes». En el capbreu, hi surt Grifeu, la Farella, el Pujolar i també constata l'existència de masos fora muralles amb les seves terres. En aquells temps, Sant Pere de Rodes no és l'únic senyor de Llançà. També apareix Ermessenda de Llançà, amb moltes propietats.
Masmartí comenta que «els capbreus els feien els senyors feudals, en aquest cas el monestir, als pagesos que els havia concedit terres a canvi d'uns censos anuals». Cada vint o trenta anys es feien de nou. La historiadora assegura que aquest document «és un regal» que permet resseguir els orígens dels noms de les famílies, els masos, els topònims, i copsar coses poc comunes com ara que hi havia força olivars i que alguns pagesos pagaven els censos amb blat o lli. Un pagès ho feia amb verats i altres peixos per la Quaresma. Masmartí detalla que, a l'estiu, «pagava al monjo cellerer fins a dotze parells de llagostes».
