Albert Pujol, de l'art a l'estudi del coneixement del món

L'art, la pintura, i, sobretot, el retrat ha estat el seu modus vivendi. No amaga que s'ha guanyat molt bé la vida segurament perquè, diu, va viure el moment àlgid d'un turisme de possibilitats però, a la vegada, també va ser testimoni del seu declivi. Ell no era un bon estudiant i el seu pare, que tenia una impremta a Centelles, li va suggerir que es posés a treballar. Ho va fer a casa d'un impressor de Granollers on va aprendre l'ofici que desenvoluparia, després, al costat del pare fins als dinou anys, on va començar a dibuixar. Per ampliar coneixements va ingressar a l'Escola Massana de Barcelona on va passar uns vuit anys. «Aviat vaig descobrir que tenia habilitats pictòriques i artístiques i els meus professors, que eren tots pintors, es van adonar de les meves actituds», confessa. Tots ells pintaven a l'aquarel·la i Pujol va llançar-s'hi de cap. Tenia vint anys. Era tal la seva habilitat que va guanyar molts premis, entre ells la primera Biennal Internacional d'Aquarel·la feta a Llançà.

L'aquarel·la va portar Pujol a interessar-se pel món oriental. El primer llibre que va llegir va ser 'El camino del zen', d'Alan Watts, un clàssic que recomana perquè «t'introdueix en aquest coneixement del buit». És, en essència, el minimalisme que, segons Pujol, ara «s'ha denigrat en convertir-se en estètica decorativa, un atac a l'espiritualitat alarmant». De l'aquarel·la, Pujol va passar al món matèric, «una oposició conceptual que pots arribar a entendre amb la pràctica de la tècnica purament a l'aigua», en el seu cas, molt rigorosa. La matèria va ser sorprenent per ell, «un descontrol radical» i el va dur cap al món de la càbala assíria que va estudiar durant uns quatre anys.

Els caçadors de mamuts

Els caçadors de mamutsEn la vida se'ns donen possibilitats i Pujol no en va deixar escapar cap. Quan el fervor i l'entusiasme de la pintura es va apoderar d'ell, va decidir dedicar-s'hi. Va recordar aquells retratistes que es guanyen la vida als pobles de costa i, a Las Palmas, on feia el servei militar «em vaig entrenar com un bèstia pintant totes les xicotes dels soldats; fins i tot els oficials em relegaven de serveis per pintar les seves senyores, i tot pagant». En acabar, s'hi va quedar a fer temporada. «Els retratistes eren com caçadors de mamuts, és a dir, els alemanys, i, on anaven a l'estiu a Catalunya? A Sitges», diu. Allà se'n va anar ell i la resta de la troupe. S'hi va estar dues temporades fins que es va instal·lar a Roses seguint als alemanys. Era el 1974.

Albert Pujol en ple procés de creació, fent un retrat al carrer sota la mirada atenta de la gent. Font: Fotos Antigues de Roses

El domini de Pujol va ser absolut. Cap altre retratista li feia ombra. «Vaig agafar prestigi», corrobora. També va fer molts diners. Pujol era «una màquina». El seu estat de concentració, alhora absència total mental, així com exigència eren el secret. «Tenia un temps limitat per fer-ho i ho feia a una velocitat i una professionalitat increïble», remarca. En una llibreta donava hores i sempre la tenia plena. Ningú fallava. «De les propines que em donaven, podia cada dia dinar en un restaurant suís», explica. Pujol era molt popular tant que «estic a totes les cases del poble». Hi és perquè era capaç de captar l'esperit de la persona. Quan acabava el retrat sempre creuava els dits i sempre trobava aplaudiments. Va tenir comptades devolucions. Aquest èxit va ser constant. A banda de la faceta de retratista, i de reproductor de fotografies, també va exposar sovint. Confessa, però, que la pintura l'ha fet patir molt. «Ara que no pinto, és un alliberament».

Prescindir del benefici

Prescindir del beneficiEll és del parer que «en comptes d'amor hem de parlar d'afició. Com més afició tinguis a una cosa, més podràs prescindir del benefici», afirma. Així ho fa. La pintura, diu, li ha donat grans moments. «Deixar-te portar per l'emoció fins a un punt que no saps el resultat, no hi ha cap feina que ho faci», assegura i remata dient que «l'art és l'exponent lliure del que som, en el fons». Per ell l'home ha deixat ara de ser religiós. «La religió no és res més que relacionar que tot ens ve per una energia, o possibilitats, com diuen els filòsofs, que gestionem; la vida és do i no sabem d'on ve», afirma. Té clar que no ve, com creu la majoria, «de la voluntat, de la raó o de la capacitat d'esforç» i que creure-ho et converteix «en un objecte, prescindible, i gens lliure». Ara quasi està prohibit parlar de filosofia i d'art, i lamenta que, dels artistes de la seva generació, quasi no en queda cap.

Exhortar al diàleg dialogal

Exhortar al diàleg dialogalFa uns anys, Pujol va oferir una conferència a Roses sobre què representaven els límits, que condiciona qualsevol cosa que un fa. Molt del que Pujol va dir eren coses «intuïdes» però que ara, amb anys d'estudi, reafirma. Va ser aleshores quan va ser convidat a participar en el Vivàrium Gerisena, unes cel·les instaurades pel filòsof Raimon Pànikkar a Garriguella -ara a Cadaqués- que exhortaven al diàleg dialogal i no dialèctics. Va acceptar formar-ne part i restar-hi mentre aprengués. Hi va participar durant setze anys.

Albert Pujol dedica unes cinc hores diàries a llegir i estudiar al seu estudi de Garriguella. Foto: Cristina Vilà

Entre els nombrosos temes que ha indagat dins la filosofia hi ha Grècia, «la clau» de tot, on «tot era objectivat per una força desconeguda que sempre tenien en consideració». El referent del que podem ser es troba, diu, en la memòria, els vestigis de la història que et condueixen a l'energia que ho ha fet possible, «la que necessites per viure, és la connexió amb l'esperit». Albert Pujol dedica unes cinc hores diàries a llegir i estudiar. Tot aquest coneixement li permet tenir referents que ajuden a pensar. Tot aquest procés el viu a la casa que té a Garriguella. És, diu, la seva «gran obra». La va construir amb les seves pròpies mans. Era l'herència que va deixar-li la mare, originària del poble. Quan hi va entrar, «era una ruïna», però la va anar remodelant, seguint les instruccions sàvies d'un bon amic. És el seu refugi, un espai de silenci on es troba en llibertat i en companyia dels llibres que l'han ajudat, i l'ajuden, a forjar el pensament. «Aquesta casa soc jo, hi ha el meu esperit».

Albert Pujol compagina l'estudi intel·lectual amb accions a la muntanya vinculades amb el zen, accions que «són altament creatives». Ell camina per la muntanya, símil de la vivència, i el lloc que escull, enmig del bosc, l'arranja, arrodonint les herbes, creant un redós amb vistes espectaculars on medita, contempla. «A la natura has d'entrar amb un esperit desinteressat, fer-ho en el present, desapareixent tota activitat mental i les indisposicions físiques que et tenen en tensió», conclou.