23 de abril de 2021
23.04.2021
L'Empordà
SANT JORDI ALT EMPORDÀ 2021

Aquest Sant Jordi, Quim Martínez ens convida a llegir el seu darrer relat premiat

El figuerenc ha guanyat el premi de prosa Roc Boronat de l'ONCE amb "Vides trobades"

23.04.2021 | 16:18
Aquest Sant Jordi, Quim Martínez ens convida a llegir el seu darrer relat premiat

El figuerenc Quim Martínez, venedor de l'ONCE a la ciutat, ens convida a llegir el seu relat "Vides trobades" per aquest Sant Jordi. Amb ell, ha guanyat recentment el premi de prosa Roc Boronat de l'ONCE. És el segon Roc Boronat que te, despres d'obtenir-lo l'any 2010 a la categoria de Poesia.

'Vides trobades'

Luci

Treus suaument el cap de sota els llençols i et quedes mirant-me amb els teus ulls grans, misteriosos, plens d'encanteris indesxifrables, mentre agafo la roba desada en un racó ahir nit. El despertador sona amb la seva estridència matinal, i et quedes sorpresa quan el deturo, com si creguessis que sóc un mag meravellos, capaç de fer-lo sonar i deixar de fer-ho amb un sol moviment. Acabes de sortir de dins del llit i, com tantes vegades m'assèc al teu costat, amb les cames recollides contra el meu cos, acaronant-te, donant inici així, a aquesta mena de ritual secret que establim, tú i jo, cada matí. Parlem, mentre t'acullo a les meves mans i tu somrius silenciosament, de tot el que farem plegats en el nou dia, de l'esmorzar que prepararem d'aquí a uns moments, de tot el que has de fer mentre jo sóc a la feina. Tu et distreus, com ja es de costum, amb el mirall de l'armari que et torna reflectida la teva petita imatge quan et mires, i per molt que t'ho expliqui, no has arribat a compendre l'enigma. Creus que allà, en el fons d'aquell tros de mirall et saluda una altra petita clavada a tu, i més d'una vegada t'he trobat barallant-te amb la teva pròpia imatge, demanant que contestés les teves preguntes.

És increïble veure com ens passa el temps estant així, parlant-nos amb la mirada, estimant-nos amb un sol gest. Després, els crits de la mare ens treuen del nostre màgic entorn, i ens porten de nou a la realitat, a una realitat que acceptem de mala gana tots dos. Mentre estic al labavo, m'esperes pacientment a la porta, i tots dos ens dirigim a la cuina, on et preparo l'esmorzar que tan sols jo sé preparar-te. És curiós, que mai no has acceptat que ningú que no fos jo, et poses el menjar. La mare diu que, quan vaig estar malalt, et vas passar una setmana sencera sense menjar res, que vas restar quieta a la porta de l'habitació fins que em vaig restablir. Recordo que quan vaig sortir tenies una gana ferotge, i que fins i tot et va fer mal el menjar, de tant de pressa que t'ho vas empassar tot....

Després d'esmorzar, i a corre-cuita, com sempre, endreço les històries que vaig estar escrivint ahir nit, i desprès de fer-te un petó, llarg i tendre, m'apropo a la porta del carrer per anar a la feina. Tú des del mig del passadís, em regales un gest ple d'amor, acompanyat d'un «miau» que em recorda que avui, com cada dia des de fa un any, hem quedat per dinar plegats.

I jo ne hi faltaré. T'ho juro per nosaltres.....

La nena que no sap jugar


S'atança cap a la finestra gran de la cuina, i amb la mà fa cap a un costat la cortina de color groc. A fora, la seva filla, vuit anys, ulls negres, cabells enrinxolats, un projecte de dona en potència, la mira amb l'esguard trist i melangiós, amb els ulls baixos i patètics. Desvia la seva mirada cap a l'interior de l'habitacle, i un renec escapa dels seus llavis madurs i breus. Lentament s'aboca cap a l'aixeta, i obrint l'aigua calenta,
intenta cremar, així com fa amb les seves mans, la rutina de tant i tant de temps que, instal·lada en la seva ment, defuig sortir per sempre més.
Vuit anyets... Déu meu...

Al principi no li donà importància. La casa, la feina, l'home, el tràfec diari, sempre amunt i avall... Quan va voler adonar-se'n, era massa tard. Res del que havia de ser, en aquells moments, es feia patent. Res del que la ment humana havia de desenvolupar i aconseguir en aquella edat, era possible trobar-ho en la seva filla. Res.

No. No era res físic.

La nena era, a ulls de tothom, tan normal com qualsevol altra de la seva edat, fins i tot tenia una delicadesa en el somriure que captivava tot aquell que la mirava. En aquest sentit, la petita era fins i tot afortunada. No. El seu problema, la seva malaltia no era pas física, no es limitava a una malformació del seu menut cos. Tant de bo que hagués estat només això! Era la seva, una malaltia interior, quasi espiritual, la que, fins aleshores, havia fet que ella arribés a convertir-se en un ésser buit d'esperances, mort d'il·lusions. Els dies havien anat passant i, la por primer i la impotència tot seguit, l'havien convertida en una mena d'autòmata que tan sols vivia tancada en un núvol de nervis i angoixa per la seva filla, com volent protegir-la de tot i de res alhora, com volent defensar-la de quelcom que ni ella mateixa entenia. S'havia convertit, solidàriament, en part activa de la malaltia, en una barrera que aïllava el seu món metafísic del món exterior...

S'apropa de nou cap a la finestra, i fita la seva filla mirant el carrer, quieta, molt quieta, amb les seves cametes recollides contra el seu cos, amb la mirada perduda en l'infinit.

Moltes vegades ha demanat, per amor a la nena, que si hi ha Déu, que es recordi aviat d'ella.

Això, però, ho pensa per breus instants.

Ella és la seva mare, i així ho serà sempre, encara que no sigui gens fàcil, d'ésser la mare d'una nena... que no sap jugar.

Petita Ahinoa

Potser mai no arribaràs a compendre, Ainhoa, el perquè de les llàgrimes de la teva mare cada nit, quan et fa el darrer petó , abans que la son es faci amb el domini del teu infantil món. Potser mai no arribaràs a assebantar-te, Ainhoa, el perquè del somriure forçat que et dedico quan, amb tota la teva innocència d'infant, em dius Quimet, comptes de pare. Potser mai no arribarás a imaginar-te, Ainhoa, el perquè dels nostres silencis inexplicables, de les nostres estranyes absències, dels nostres constants mals humors amb nosaltres mateixos, sense raó ni explicació aparent. Perquè tu no ho saps, petita, però, potser, no sempre hem estat així, com ara ens veus... Potser no...

Vull que siguis valenta. Un dia o un altre això havia de passar, i vull també que coneguis tota la veritat. Hi ha vegades, per molt estrany que sembli, que l'amor s'acaba, saps petita? Hi ha vegades que aquella carícia, aquell sentiment, aquells detalls, aquell amor, deixen de tenir cap sentit, deixen de tenir cap raó de ser. De sobte, t'adones que res no es el que havia estat, i la melangia es fa forta en el teu cor desistint d'anar-se'n. Els dies et van caient a sobre com una llosa gran i pesada, com quelcom que et vols treure de sobre però et manquen les forces fins i tot per intentar-ho. Els records s'amunteguen per milers, i els petits detalls compartits colpegen la teva consciència en una mena de bogeria sense fí. Les mirades es tornen confuses, els somriures forçats, les esperes inacabables, i tot es va convertint en un suplici dolorós i inconfesable, en un monòleg que cap de tots dos entenem, i les paraules només serveixen per trencar el silenci que, fins i tot, a vegades arriba a ser de mort....El nostre amor, petita, ja feia temps que es trobava ferit, que agonitzava en el més íntim de tots dos. Ara, a la fi, hem pres una decisió.

M'en vaig.

Si et plau, no em miris així. A mí també se'm fa difícil aquesta separació. No et puc prometre que et vingui a veure però t'escriuré. I tingues sempre per segur, petita, que t'estimaré fins a l'últim dels meus dies. Vull que entenguis que...

-Com?
-Que qui et durà demà a col·legi ?
-No ho sé, carinyo meu, no ho sé...

No em parlis de vida fàcil

Doncs ja ho veus, noi, avui em sembla que és el meu dia de sort.

No creguis que cada dia se'm deixa caure un jovenet com tu. La majoria són vells, borratxos, amargats de la vida, que busquen un cos on acabar d'enfonsar la seva desgràcia.

Que com ho suporto?

Ja veig que comences amb les preguntes de sempre.

Doncs què vols que et digui, noi, t'hi fiques i quan hi ets a dins ja no et fa el pes sortir-te'n, m'entens? No, ja veig que no.

És molt senzill. Un dia arribes a un punt que no trobes cap sortida a la teva vida: tens una casa, un nen, unes necessitats, i un munt de factures per pagar a la bústia. El meu home? Vés a saber on para, aquest desgraciat! Va tocar el dos, després, això sí, de donar-me tot un extens discurs sobre la llibertat personal, la realització de l'ésser humà... hipòcrites excuses, res més. I ja ho veus.

Que si no m'agradaria canviar de vida?

Ets un tipus curios, tu! I tant que m'agradraria canviar! Però no tant sols de treball, sinó de tot a la vegada. Voldria donar marxa enrera, I tornar a ser aquella noia enamorada, aquella dona que vivia feliç al costat dels seus, que tractava de prendre-li el pols a la vida, vivint sempre segon a segon...

Ai!, encara aconseguiràs posar-me melanconiosa, i en aquest ofici això no convé, saps? Com? Que si somio en quelcom? Que creus potser que nosaltres no tenim sentiments?

Mira,no em facis mosquejar, val? Tot el que em queda, a la vida, és somiar! Obre els teus ulls! Mira tot el que m'envolta! Quatre parets, un llit fred i impersonal, un cos que em fastigueja, uns vómits que he d'empasar-me quan algun d'aquests em munta... creus que ho suportaria? Es l'únic mitjà que tinc per evadir- me, per retornar a les meves arrels, per tractar de somriure de tant en tant... No és gens fàcil, amor. I no em preguntis en què somio, perquè m'estic afartant ja de tants d'interrogants.

Què em dius, ara? Que no em despulli? Però tu estàs guillat o què, nano? Què em parles ara d'un llibre? Mira, vida, no puc perdre el temps d'aquesta manera, així que tu mateix. Si no vols fer-ho, pleguem d'una vegada i punt.

Llàstima! Podria haver estat una gran nit per tots dos. Tu manes.

El client sempre porta la raó. El senyor està servit. Torni un altre dia. Passi per caixa. Gràcies.

Potser la propera primavera

Vinga, senyora Creus, no em faci mitja volta com cada dia, que són ja dos quarts de nou !

Què?

Ni cas, com sempre, no?

Clar , i després arribeu al menjador i us queixeu que l'esmorzar és fred. Tanmateix sembla que us anéssiu a dormir de matinada.

Ah, ja ho entenc. Ahir va venir a veure-us la vostra filla amb els nens, oi que sí?

No us podeu penedir pas de tenir uns néts tan macos, fan goig només de veure'ls. De vegades ho parlo amb el meu home, li dic: «-Marcel, hauries de veure quines joies te per néts la senyora Creus. I és que són una veritable monada.-»

Ara que, surten a la seva mare, tot s'ha de dir. Aquesta simpatia, aquest somriure, aquest saber estar que té la vostra filla, ho porten ben impregnat aquestes dues criatures.

- Sabeu què em va dir la petita, dijous passat quan van venir?

Doncs mireu se'm va apropar, i amb aquella veueta d'angelet que té, em va xiuxiuar:

«-Tinc ganes que l'àvia es posi bé, perquè com ja és primavera, han florit dos claus de crist, allà al parc, i els hi vull ensenyar-»...

Ai, que n'és de bufona! Si haguessiu pogut veure la cara que em posà al dir-m'ho. Semblava ben bé una confidència, com un secret que albergués al seu petit cor, com un somni que la matés de ganes per veure'l fet realitat.

Mare meva, com teniu l'armari !! Sou un cas de dona mai vist !!

Sembla que hi hagi hagut la Tercera Guerra Mundial, aquí dins.

Vinga aneu-vos aixecant, mentre jo poso una mica d'ordre en aquest armari.

Sempre que miro aquesta imatge de la Verge de la Salut me'n recordo de la meva mare. Ara no hi caic, si us ho he explicat alguna vegada. Bé, doncs quan era petita, la mare, que era una dona molt creient, tenia una imatge semblant a aquesta, al cim del moble del menjador, i cada nit, abans d'anar al llit, ens posava a tots els fills davant de la Verge, i ens feia resar durant un quart d'hora, dient-nos que si no ho fèiem, La Mare de Déu ens castigaria. De bon principi jo li vaig agafar molta por, i pregava tot seguit, maquinalment, davant el veritable terror que aquella santa figura em feia sentir.

Però de mica en mica, i a mesura que vaig anar fent-me gran, vaig anar perdent la por, i els meus precs es tornaren sentiment i creences pures i sinceres. Mireu, fins i tot podreu dir-me que estic boja, però alguna vegada, vaig sentir com, si aquella imatge em dibuixes un somriure, quan la mirava fixament. Ja veieu, sembla ben bé que estigui boja,
en dir-vos aquestes coses, oi?

Sembla mentida, com teníeu l'armari, senyora meva ! És ben cert que la gent, quan més grans ens fem, més desordenats ens tornem. Per cert, que avui fan a la televisió el vostre serial favorit, així que com no us espavileu, us puc ben assegurar que no esperaran pas per vos. I us el perdreu. La veritat es que és una serie apassionant. No ho penseu així?.

Escolteu-me.... Senyora Creus.... Senyora Creus !!!! No....!! No...!!

Tranquil·la, senyora Creus , no us amoïneu, jo mateixa li diré a la vostra neta que...potser la propera primavera.

Ara, descanseu en pau...

La meva princesa

Agafava la tassa de café, com cada matí, amb les dues mans com si volgués abraçar-ho tot alhora, com un clar signe de melangia i angoixa continguda. Aquelles mans, un dia joves i fortes, amb la sang bullint-li per les venes que es marcaven a la pell, aquelles mans amb què havia treballat, amb què havia aixecat un imperi, com ell deia. Aquelles mans, amb què havia amanyagat la seva promesa primer, que es convertí temps després en la seva dona, en la seva princesa, com acostumava a anomenar-la.... Aquelles mans.....

El seu imperi, llavors, es podia resumir en una dolorosa i crua paraula: pobresa.

Era la seva, però, una pobresa silenciosa, que feia mal fins i tot a aquell que no coneixia la parella i els veia per primera vegada. La masia, si bé en un temps havia estat una de les més boniques i envejades de la comarca, restava ara en quatre parets menjades i torturades per la humitat i el pas del temps, i en un sostre que amenaçava derruir-se a cada minut que passava.

El jardí ple de tota mena de plantes, que quan florien a la primavera emplenaven l'ambient de perfums exòtics i refinats, s'havia convertit en terra estèril i feta malbé, amb tot de rostolls i males herbes que malvivien juntes, sense importar-los, ni respectar el que el temps havia vist passar amb joia desmesurada.

Dintre de la vivenda, si és que així es podia anomenar encara, quatre estris de cuina intentaven fer recordar, en un brut racó, aquella xemeneia gran i polida, que el pare havia fet construir després de moltes insistències i baralles amb la mare. El jaç consistia en un matalàs vell i esparracat per molts cantons, i dues mantes amb infinitat de forats, jugaven nit darrera nit al joc de fer-los creure que no deixaven passar el fred.

No, la casa no era ni de bon tros, ni ho seria mai més, aquella masia senyorial i bonica que varen haver d'abandonar, després de malvendre les terres, a causa de la guerra.

Ell ho sabia, i per això, cada matí, en aixecar-se, tancava els ulls tot evocant aquells records per a intentar aconseguir forces per començar a viure el nou jorn.

I la seva princesa.... bé, fos com fos, ella sempre va ser, era i seria la seva princesa, la seva dona, la seva estimada, la seva companya, passés el que passés.

Aquella petita i encorbada figureta humana, així com la casa, i igual que ell mateix, també havia conegut temps millors. Temps en què el seu físic, en que la seva carona maca, el seu cos ben format, feia que la xiulessin els nois i l'envegessin les noies i que, al café, cada vegada que entrava, comentessin com era de ben feta la petita de la casa Ayats.

Ara... ara però, els cabells blancs ocupaven el lloc d'aquella lluent cabellera rossa, les galtes havien perdut la vermellor semi eterna provocativa d'antuvi i el seu cos era, ni més ni menys que un fardell, una figureta humana que s'assemblava a tot menys a això mateix.... Ell però, ho tenia molt clar. La seva princesa, passés el que passés, sempre
seria ella....

Aquell matí, però, la seva ment no aconseguia treure's de sobre un pensament, una por que li feria fins al més íntim del seu cos, fins a l'última de les seves cèl·lules. Mentre bevia el seu café, glopet a glopet per no cremar-se. Aquell maleït pensament, aquella maleïda idea refusava marxar, refusava sortir d'aquell fort que s'havia fet al seu cap. S'havia acostumat a aquella rutinaria pobresa, a aquell veure passar els dies sense cap preocupació que la de veure com el cel canviava de color, com el vent canviava de direcció, com la vida els anava marcant la pell. Aquell matí però, el cel era més gris que mai, la tramuntana bufava amb més força que qualsevol altre dia i la vida semblava que li feia mal. De sobte, va aixecar-se. Ho feu instintivament. Amb les poques forces que li quedaven.

No. Mai no havia pensat en la mort. Mai no se li havia ocorregut imaginar que un dia o un altre arribaria. Va atançar-se al jaç. La dona restava allí, immòbil, quieta, com dormida, encara que... la seva son era molt especial. Massa especial. Brandà el cap, es dirigí fora d'aquelles quatre parets i amb tot el seu alè, com si la vida se li escapés per moments, cridà:

-»La meva princesa!!»-

I es va adonar, amb aquell darrer crit, que ja no li quedava res per justificar la seva estada en el món. Res. I va clucar els ulls...

Quan recobrà la consciència, al matí següent, la imatge de la fossa comuna del vell cementiri se li presentà com els pitjors dels somnis. Mig sostingut entre dos homes, estranys i patètics, vestits de negre funcionari, s'atançà mica en mica cap a la tomba, i es va quedar allà.

Es va passar allà tres mesos. Amb tots els seus dies i les seves nits. Sense importar-li el temps, ni la gent, ni la pluja, ni el fred, ni les glaçades, ni.... res. No li importà absolutament res. Allà es trobava bé, en pau amb la seva consciéncia, d'acord amb els seus sentiments.

Sabent que aquell era el seu lloc, que el seu alè havia d'emplenar, hora darrera hora, el buit que deixava la boira, en esvair-se a trenc d'alba.

Es va passar allà tres mesos. Amb tots els seus dies i les seves nits.

Vivint de records, de somnis, sempre ple d'amor lleial i pur, blanc. Sense posar-se excuses, sense imposar-se causes per tal de justificar la seva estada, la seva presència. Tant sols amb un pensament fix, com una mena de ritual, com una extranya relació entre la mort i ell.

Es va passar allà tres mesos. Amb tots els seus dies i les seves nits.

Al cap d'aquell temps, ni un día més ni un dia menys, el vell que s'ocupava del cementiri del poble el descobrí. De matinada. Amb la boira esvaïda per complert. Quiet, com reposant en una pau dolça i tendre. Amb les cames recollides contra el cos, amb el cap brandat a on reposava la seva princesa, i amb els ulls suplicant, mig oberts, un darrer desig.

Avui, dos dies deprés, les seves restes reposen a la fossa comuna. Com ell volia. Com havia suplicat amb els seus ulls. Junts. En l'únic regne totalment seu....

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook