Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968) va fer les primeres passes en el món de l'art en el taller de litografia del seu pare. Ell diu que hauria estat litògraf «si no m'hagués agradat tant pintar i dibuixar». Va ser, doncs, una veritable escola aquella per on veia passar a grans creadors com Guinovart o Subirachs, i tota mena d'estils. Així, plenament convençut, amb només vint-i-un anys es va independitzar apostant de valent pel seu talent, totalment autodidacta, que l'ha dut a recórrer mig món. Aquests dies se'n pot veure una bona mostra a la galeria El Claustre de Figueres on exposa per primera vegada i fins al 8 de maig.
Ha batejat l'exposició «In motion», ja que bona part dels treballs exhibits tenen com a eix temàtic figures en moviment evidenciant la necessitat que té la societat, ara, de no aturar-se. Quan Lourenço contempla aquestes peces i les compara amb els seus inicis constata l'abisme que les separa. «Una evolució total o involució, no sé, però hi ha la meva essència, l'estil que m'arrossega sempre, hi és des dels inicis», comenta tot reconeixent que ha seguit fidel al que volia explicar. La seva és una obra vitalista que es transmet a través dels colors vius i les formes, les angulacions, les composicions. En els darrers temps, a més, la figura femenina ha anat prenent més i més protagonisme. Sempre la mateixa dona, sorgida de la seva imaginació, una dona que et contempla, que dialoga amb l'espectador, com abans ho havia fet amb el pintor. Però també una dona que descansa la mirada cap endins, que es mimetitza amb el seu entorn, amb la seva privacitat. Lourenço creu que amb el pas dels anys s'ha tornat «més intimista» i que ell no busca crear una sensació concreta al públic, fins i tot, diu, «és massa agosarat plantejar-s'ho».
Didier Lourenço presenta a Figueres diferents sèries, principalment olis sobre tela, però també inclou obres amb paper amb tècnica mixta per donar lleugeresa. Com a contrapunt, unes estructures de ferro amb figures en tres dimensions. Divendres passat va ser a la galeria per parlar amb el públic, quelcom que trobava a faltar «aquest feedback» que l'alimenta.
