Amor Pomareda (Llançà, 1999) es defineix com una dona «molt emotiva» i aquest tret el transmet als seus relats plens de bellesa i passió. 'Roses de seda' (Cal·lígraf) és el seu primer llibre, un conjunt de relats que ens acosten de dotze dones creadores, amagades rere l'ombra d'un home. En aquesta entrevista ens parla del procés d'elaboració d'aquesta obra i de la seva mirada envers aquestes dones prou desconegudes.
Quan va començar a escriure?
Més seriosament als quinze anys, quan el meu professor de castellà em va dir que escrivia molt bé. Als divuit, després del batxillerat, vaig decidir fer un any sabàtic i escriure. El meu professor em va posar en contacte amb Cal·lígraf i em van publicar uns relats a la revista Encesa Literària. Ho vaig fer en català perquè fins aleshores escrivia en castellà.
Per alguna raó concreta?
Pensava que ho feia millor. Però vaig participar en un concurs literari en llengua catalana i em va sorprendre molt aquell relat, «Òbit de la rosa», que just és el primer que obre el llibre Roses de seda.
La va sorprendre, per què?
Hi manifestava tota la meva admiració per Consuelo Suncín que, tot i fer moltes coses a la seva vida, només se la coneix com la dona que va inspirar la creació de la rosa d'El Petit Príncep i per ser la musa de Saint-Exupéry. Però ella era escultora, pintora, escriptora i li va donar idees per escriure altres llibres al seu marit. Vaig fer llegir el relat a les amigues i els va encantar. Així va ser com vaig decidir escriure'n més per donar veu a dones que no han tingut el ressò que haurien d'haver tingut.
Utilitza un estil molt personal.
He optat per un català sensual i romàntic justament perquè pensava, al principi, que era una llengua dura i l'experiència em va ensenyar que podia escriure coses bellíssimes i molt poètiques. Sempre m'han agradat les metàfores, les imatges. Penso que és més entenedor i poètic i reforça la meva idea sobre la feminitat.
Quina és?
Que les dones, potser, cada vegada s'estan masculinitzant més i, per mi, una de les bases de l'empoderament femení és que una dona pugui expressar la seva feminitat lliurement, sense prejudicis ni tenir por. Que si vol ser romàntica, femenina, poètica i treure les emocions té tot el dret a fer-ho, no té per què avergonyir-se. Avui en dia les emocions i els sentiments són considerats una part de la vulnerabilitat i no és cert, és el que ens fa més forts, una bona gestió de les emocions.
Ha triat dotze dones per descobrir, però, per què aquestes?
Sempre m'han interessat les arts i les humanitats i totes elles en formen part. Estudiar el grau d'Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya em permetia investigar. Sempre he estat molt curiosa i llegeixo molts llibres. Per exemple, m'agradava molt el filòsof Nietzsche i vaig saber que havia conegut Lou Andreas-Salomé, una dona que es va dedicar a la psicoanàlisi i la filosofia. Així vaig buscar les influències femenines de molts artistes masculins, que han estat molt influïts per les seves parelles. A la mateixa Emily Dickinson, que té poemes a l'alçada dels d'Edgar Allan Poe, se la coneix menys que a ell. Per això les he volgut posar per igual. El relat que he escrit d'ella, «Amor sub rosa», em va encantar, perquè era l'amor d'ella per una altra dona, així aporto una altra perspectiva. Ens ensenya que tant l'homosexualitat com l'heterosexualitat és amor i no té res a veure ni amb l'edat ni amb el sexe.
Hi ha elements, com la rosa, que enllacen tots els relats.
Comparar les dones amb flors potser és vist com un clixé, però en realitat les flors han tingut molta importància en totes les cultures i, com les dones, han estat menystingudes. Però ni una dona ni una flor són dèbils.
Trenca el concepte de muses i reivindica la seva identitat.
Sí, perquè, a més, està infravalorat. Penso que totes les persones que m'han inspirat són partícips de la meva creació. És com Rose-Alphonsine Plessis que va inspirar 'La dama de les camèlies', de Dumas. Mostro com era com a dona, com va lluitar per fer-se un lloc en un món d'homes. Se la va tractar com la típica prostituta però no tenia cap més remei que fer això. Havia de trobar un lloc on sobreviure però des de petita se la va menyspreant.
De totes elles deu haver après.
La veritat és que sí, sobretot que no importa tant el que hem fet ni com se'ns recordi sinó que el que compta és com estem nosaltres amb nosaltres mateixos. La gent ens pot criticar, encasillar i classificar en diferents llocs però el que compta és estar en pau amb un mateix, és tenir les idees i la consciència clara. Les vides d'aquestes dones han estat interpretades d'una manera o una altra però el que importa és que ningú havia pensat com se sentien.
Conclou, amb aquest llibre, aquests tipus de relats?
Sí, tot i que he trobat moltes més dones. Ara estic fent una novel·la que no té res a veure amb el tema de la dona però toca temes molt humans, de reflexió, sobre la identitat humana en aquests moments.
Que Cal·lígraf hagi apostat per vostè, com la fa sentir?
Va ser una sorpresa molt gran. Els vaig enviar el manuscrit i els va agradar. Tenia aleshores dinous anys i va ser un dels millors regals de la meva vida. S'havia de publicar l'any passat però la pandèmia l'ha retardat fins ara.
El seu llibre anima a la lectura i a apropar-se a aquestes dones.
Trobo a faltar que els joves no llegeixin més o que trobin una afinitat per llegir. Tots hauríem de trobar-la. Se'ns obliga a llegir coses que no agraden. Isabel Allende ja ho deia també. Hem de fomentar la lectura i la cultura, és fonamental. Ara es donen rellevància a les carreres científiques però les humanitats és aturar-se i gaudir de la vida, l'ésser humà és creador. Parar d'anar tan ràpid. Vivim en un món que canvia constantment i això és gaudir d'un mateix.
Roses de seda
Amor Pomareda
Cal·lígraf
112 pàgines - 15 euros
Consulteu tota la informació de Sant Jordi aquí.
