La figuerenca Marina Congost Nogué i la premianenca Mònica Barrio han obert un debat per deconstruir, repensar i construir un nou relat basat en el patriarcat. Ho han fet com a codirectores de la nova sèrie de Televisió de Catalunya «X La Sèrie», on tracten temes com la violència, la cosificació, les opressions, el sexe, la llibertat i el capitalisme.

Nascuda a Figueres el 1978, Marina Congost Nogué és cofundadora, juntament amb Mònica Barrio, del col·lectiu creatiu Georgette and Miss Wolf. Signen la nova producció que ha estrenat aquest dilluns, 8 de març, TV3 i que es pot veure tots els dilluns (22.10 h) al Canal 33. La sèrie conté nou episodis.

D'on li ve l'interès per la interpretació i la dramatúrgia?

Des de sempre m'ha agradat jugar a inventar-me històries. De petita, els tipus de jocs que m'agradaven eren aquells de fer veure que jo era tal i tu eres qual. Era un joc d'interpretació, d'actuar i també vinculat a les històries que m'agradava inventar-me. Era interessant perquè podia dir allò que volia, jo mateixa generava el contingut d'allò que volia dir i, alhora, ho interpretava.

I com va ser que es decantés per estudiar la branca audiovisual?

A Audiovisuals, hi vaig anar a parar una mica per casualitat. Em semblava que era un mitjà a través del qual podria explicar aquelles històries que m'inventava. A més, em resultava atractiu, com a mitjà. La decisió d'anar a Audiovisuals no va ser gaire premeditada, però, perquè el que jo volia era actuar i, fins i tot, anava a l'Aula de Teatre, aquí, a Figueres. A la meitat de la carrera d'Audiovisuals vaig deixar les classes i vaig anar a l'Institut del Teatre. Em vaig adonar que m'agradava més estar davant que darrere.

Però no ha perdut l'oportunitat, i amb la sèrie ho ha demostrat, que també podia fer molt bona feina darrere.

Ha estat així perquè, a més de posar-me a la pell dels personatges, també m'agrada el cinema i el món audiovisual. I, d'alguna manera, sempre hi he estat vinculada, quan he hagut de fer curtmetratges com a estudiant o perquè m'agrada fer gravacions amb el mòbil. No ho faig com a professional tècnica, sinó perquè em sembla que és una bona eina d'expressió creativa. Amb la sèrie, he pogut generar contingut i alhora interpretar. Ha estat un regal.

Fa tàndem amb Mònica Barrio.

Així és. Quan vam acabar a l'Institut del Teatre, amb la Mònica ens vam ajuntar perquè teníem ganes de fer les nostres pròpies peces, per poder parlar sobre allò que a nosaltres ens venia de gust. Per a mi, sempre ha estat molt important poder dir allò que a mi m'interessés, a través de la creació, l'art i el pensament, amb la voluntat de fer un món millor.

I apareix X La sèrie?

Un dia la Mònica em va dir que havíem de fer una sèrie, i jo al principi ho vaig veure com una bogeria. Però ens hi vam posar, vam començar a escriure, vam anar fent canvis, i de cop vam crear una peça molt collage, que és com ens ha quedat ara. Hi sortim nosaltres mateixes parlant com a amigues i també hem utilitzat diferents testimonis que aporten contingut a la peça.

Quina és la temàtica principal de la sèrie?

Hem pogut explorar sobre el tema que més ens preocupava ara, que és com afecta el patriarcat a les nostres vides. Creativament ha estat una bomba, perquè hem pogut fer cada peça com hem volgut, reunint moltes idees. En realitat, són micropeces que duren potser un minut i mig, com curtmetratges minúsculs posats en cada capítol. I, per això, diem que la sèrie és un collage. Hem conceptualitzat cada idea des de diferents punts de vista i hem après molt fent la sèrie.

Com han aconseguit que la sèrie formi part de la programació de Televisió de Catalunya?

Vam presentar el projecte a una crida de nous formats del Canal 33 i ens el van agafar. Amb la productora Carmel hem donat forma al projecte, al rodatge, al muntatge i a totes les fases de realització de la sèrie.

X és una incògnita?

X és molt iconogràfic. A vegades, a les dones, sembla que ens hagin com esborrat del panorama. La X és aquest símbol de marcar, o de tancar una pantalla o també la censura del mugró a les xarxes socials. Són imatges violentes que neguen el nostre cos. La X vol fer referència a diferents coses.

L'aposta és valenta, tractant-se d'una sèrie de denúncia.

Sempre diem que aquest projecte neix d'un mal de panxa real. La Mònica i jo tenim mal de panxa perquè ens sentim oprimides per aquest sistema, com a dones. Ella i jo tenim llargues converses sobre les coses que ens passen relacionades amb el patriarcat i és d'aquestes converses que sorgeix la sèrie. Sí que hem avançat molt, però encara queda molt més per avançar. Hem volgut parlar en la sèrie sobre com el patriarcat afecta les nostres vides, però des d'un punt de vista d'humor i de crítica desenfadada, perquè nosaltres no som ni teòriques ni acadèmiques.

Què sentiu en veure que aquest treball que heu fet i materialitzat té un espai televisiu per a un públic ampli?

És màgia pura. És un regal. A vegades t'oblides que l'objectiu era que la gent ho veiés. I això està passant. Em faria molta il·lusió que es generi un debat, més enllà de la sèrie. En el sentit, que m'agradaria que la gent pensés, reflexionés i parlés sobre els temes que tractem en la sèrie, que els arribin emocionalment.

És fàcil treballar a dues mans?

La Mònica i jo ens vam unir al final de la carrera, en el moment en què tocava entrar en el món laboral. No teníem ganes d'estar esperant aquella trucada que tothom espera quan acabes una carrera, per oferir-te una feina, sinó que teníem ganes de fer aquell teatre que a nosaltres ens venia de gust fer, aquell teatre que ens agradaria veure. I, ara, tota aquella il·lusió que compartíem llavors s'ha materialitzat amb una sèrie. La Mònica i jo tenim una molt bona relació d'amistat i això fa que tot allò que fem neixi de parlar molt entre nosaltres.

Es complementen?

Havent parlat tantes hores entre nosaltres sabem molt bé quins són aquells temes que més ens preocupen i, a l'hora de treballar, les dues sabem molt bé com és el mal de panxa. Van sorgint idees i tot el que fem neix molt del debat entre les dues.