23 de febrer de 2021
23.02.2021
L'Empordà
Figueres

Joan Manuel Soldevilla: «Quan passes certs límits, pots veure normal coses que són aberrants»

L'escriptor figuerenc acaba de publicar la seva segona novel·la, el thriller «Autopista»

22.02.2021 | 19:24
Autopista és un thriller inquietant

Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964)  confessa que cada vegada que rep un llibre sent una «alegria extrema». Amb «Autopista» (Columna), una novel·la protagonitzada per una dona que pateix una pèrdua terrible, no ha estat diferent o potser sí, perquè treballar la ficció pura li ha donat una llibertat creadora insòlita, allunyada de les acotacions dels assajos. El següent pas, diu, ja serà crear una ficció que sigui veritat.

Satisfet amb «Autopista»?

Doncs, sí. Publicar un llibre té un punt de petit miracle, perquè diuen que es publica molt però és que també s'escriu molt més. Fer un projecte sense xarxa com aquest, fer-lo perquè et ve de gust i dur-lo a l'editor i que hi aposti és una alegria total.

En els agraïments fa un esment especial a la seva editora.

A la Glòria Gash, li vaig parlar del projecte quan ja estava molt avançat i li va semblar molt interessant. Després de llegir-lo, em va demanar uns ajustaments d'editor molt raonables. Ella va creure-hi molt en el llibre i va veure que era un thriller, li va trobar l'encaix en el món editorial, cosa que haig d'agrair-li molt.

El gener del 2018 va aparèixer la seva primera novel·la, L'amic de Praga. «Autopista» evidencia que volia seguir escrivint.

L'Amic de Praga és la culminació de molts anys de recerca sobre Ministral i és una novel·la una mica falsa on novel·lo uns fets històrics. Allò va ser molt interessant perquè em va permetre entrar a la cuina de la literatura. Però em van quedar les ganes d'escriure ficció pura, una novel·la amb cap element historiogràfic o de recerca. Així vaig començar aquest projecte que ha estat molt desvetllador de coses que com a lector o professor veus però que, si ho cuines tu, ho entens més globalment. Escriure és també una manera d'aprendre a llegir.

La ficció ha estat una alliberació?

Sí, realment vius una altra realitat. No és que et sentis Déu perquè mous els personatges, sinó que entres en una altra mena de dimensió. Noto que la ficció és la realitat en aquell moment, és fascinant. No és com llegir, és una experiència complementària.


Joan Manuel Soldevilla s'ha llançat a aquesta nova aventura literària amb passió. Foto: Borja Balsera.




Com ha estat el procés de creació? Tenia clar l'argument des de l'inici?

Sí, tenia clar com començava i com acabava. Tenia molt clar la idea de la road movie, del viatge familiar, perquè volia que fos una història de família, quasi una apologia de la família, una mica perversa. És cert que quan escrius apareixen coses que no et pensaves que sortissin, però tenia clar l'esquelet de la novel·la. A més, aquest gènere obliga més a tenir les estructures definides perquè tot ha d'encaixar.

L'argument no és molt convencional, quasi sacríleg, diria.

Volia partir d'una idea poc literària: el viatge d'una mare amb tres nens, però volia posar-los en el context del viatge criminal, no venjatiu. Era com l'oli i l'aigua: una família feliç i uns assassinats. Només pot entrar aquest món si algú mata a la família. Aquest desajustament, que gent bona faci coses dolentes, provocava el repte de com es podia lligar.

La família hi té molt de pes.

Volia que la novel·la fos molt familiar, veure com aquests criminals fan la seva vida normal.

La protagonista és l'Andrea, aquesta mare de família que es converteix en criminal. Vostè ressegueix la seva evolució.

Controlo bastant la informació perquè vull que el lector vagi trobant les peces. Ella m'interessa perquè aglutina la família. De fet és l'única que té una certa profunditat psicològica. Ella veu la família ferida, escapçada, i fa una reacció d'una agressivitat extrema. La família és un nucli molt tancat i refractari als elements externs, on tots protegeixen a tots.

Diu que no és venjança el que la mou?

No, és el sentiment de ser un nucli fort.

Ella busca l'equilibri.

Exacte, vol restituir-lo, però per un camí assassí.

El més angoixós és que els seus fills hi participen.

Ells entenen que fan una cosa que cal fer.

L'estructura de road movie, del viatge, dona molt de joc.

Molts hem fet viatges amb la família, els fills, els amics, i un viatge amb cotxe són moltes hores tancats i ningú pren mal. Es crea un petit microcosmos on tothom coneix els límits. Vaig creure que podia generar bones dinàmiques de personatges.

L'obsessió queda patent amb la repetició de molts elements: les estades als Novotel, els Fiat, la mateixa habitació 234...

La novel·la té un tarannà obsessiu i tot es viu així. Hi ha un punt del qual no poden sortir. Volia crear un ambient claustrofòbic i del qual no poden sortir fins que no aconsegueixen passar pantalla.

Té un punt inquietant.

Vol ser-ho perquè dins l'excés d'aquest personatge que es deixa endur pels seus impulsos emocionals, que la duen a fer coses que mai hauria cregut fer, també posa sobre la taula què faries tu si la teva família fos agredida o patís. L'impuls primer és extrema violència i és que la família és una línia vermella.

L'Andrea, però, és una dona molt freda.

Molt, absolutament cerebral. És cert que improvisa, però no actua precipitadament perquè té molt clar on vol arribar.

Tota la trama té molts elements del crim perfecte.

Sí, de fet per això he volgut situar l'acció cap al 2010, pel tema mòbils que no permetia un control tan remarcable com ara. També els nens, perquè els utilitza per matar, però també per protegir-se assumint que la poden descobrir i no serà cap drama.

És un joc macabre fer-los a ells còmplices.

Per als nens, força. És part del joc. Quan has passat determinats límits de contenció, pots arribar a veure normal coses que són aberrants. No sé com seran ells d'adults. L'experiència potser la pairan bé perquè l'han viscut amb normalitat.

Si més no, són molt bons lectors de còmics.

Sí, i d'uns còmics que m'agraden molt, La Patrulla dels Càstors. Volia fer un homenatge. El guionista, Jean-Michel Charlier, sabia explicar molt bé les històries i jo volia inspirar-me en ell, tenir-lo com a referent. A més, crec que enriqueix els personatges i la lectura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook