Des de fa cinc anys, el figuerenc Max Pérez i Alba Padrós, ambdós graduats en Filosofia, viuen submergits en el fons Francesc Pujols (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962), dipositat a la Torre de les Hores de Martorell on el filòsof va viure i escriure, quasi enclaustrat, els darrers anys per donar cos al seu sistema de filosofia, la Pantologia. Arran de l'inventari que van fer, van aparèixer una trentena d'inèdits, evidenciant com en va ser de prolífic, l'autor, i, entre aquests, dos-cents setanta papers dispersos, una mena de memòries sentimentals escrites el 1954 a partir de les relacions que va tenir amb dones «interessants i extraordinàries» però, sobretot, amb Esther Antich i Sariol (1892- 1972). Responsables del magazín digital La Mira i l'editorial Fonoll volen publicar aquest text singular, l'únic que Pujols va escriure en català després de tornar de l'exili. Per fer-ho realitat, s'ha impulsat ara un crowdfunding.

Els papers, expliquen els investigadors, «són els esbossos fets per Pujols d'unes cartes dirigides a Antich amb qui havia mantingut una relació d'amistat molt profunda» fins que van marxar a l'exili, un i altra, el 1938 i 1939. Per donar forma al trencaclosques, va caldre resseguir les petjades d'aquesta dona, qui era i què feia. Pujols ja els donava pistes en dir «que l'havia ajudat a marxar a l'exili». Va resultar que Antich havia estat, els darrers mesos de la guerra, directora general de primer ensenyament del Ministeri d'Instrucció Pública de la República.

Esther Antich va ser per Francesc Pujols el seu amor ideal.

Entre Pujols i Antich va passar quelcom abans de la guerra, ja que en els textos que ell li dirigeix intenta explicar «perquè es va fer enrere» quan estaven a punt de consumar la relació íntima una nit a S'Agaró el 1938. Pujols escriu tot això quinze anys més tard, després de retrobar-se amb Antich durant unes visites clandestines d'ella des del seu exili a França. En el text, el filòsof ressegueix les seves relacions amoroses anteriors per diferenciar el que sent per Antich. Ho fa parlant de la seva concepció filosòfica de l'amor. «Ell distingeix entre l'amor material -que és el carnal i sexual, com el que diu va tenir amb la seva dona Josepa Alcover- i l'espiritual, ideal i intel·lectual», diu Pérez. Pujols troba en Antich la unió dels dos tipus d'amor. Padrós té clar que «és un testimoni d'amor cap a una persona amb qui no ha pogut mantenir una relació perquè el destí els ha portat per camins diferents». El cert és que Antich no va poder tornar a Catalunya fins al 1964 quan el franquisme la va indultar. Pujols ja era mort aleshores.

Un dels papers manuscrits d'aquestes memòries sentimentals.

Amb aquest llibre, els investigadors han posat coherència i ordre als papers de Pujols, filòsof admirat per Dalí i del qual recordem la cèlebre frase: «Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades». Aquest volum, que es vol presentar a Figueres el maig, es divideix en capítols dedicats a cada una de les dones que ell esmenta i que han pogut identificar. Ha estat una tasca quasi detectivesca. En alguns casos les han conegut esporgant anuncis de llibreries de vell a les revistes dels anys vint i en obituaris de l'època. «Pujols quasi mai en diu més que el nom de pila i algunes ha estat impossible de saber qui eren», expliquen. Per ells la recerca «del que Pujols no diu ha estat apassionant».

Des del seu retorn de l'exili, Pujols «escriurà a un ritme espectacular, però en castellà, perquè el seu objectiu, en el fons, és publicar». No ho aconseguirà. En aquestes memòries uneix la mirada filosòfica i la personal. «Manté un equilibri entre els aspectes eròtics que hi són presents, però alhora és molt tendre».