09 de febrer de 2021
09.02.2021
L'Empordà
Figueres

M. Mercè Cuartiella: «Una vida corrent no és necessàriament anodina, pot estar plena de reflexions profundes»

L'escriptora acaba de publicar amb Rosa dels Vents la novel·la 'Un món sense l'Oriol Gante'

08.02.2021 | 18:30
M. Mercè Cuartiella fotografiada amb el nou llibre davant l'obra 'La Terra', d'Ángeles Santos

Oriol Gante mor als 44 anys en un hospital a causa d'un accident. La seva desaparició marca als que tenia més a prop amb diversa intensitat. Aquest és el punt de partida d''Un món sense l'Oriol Gante' (Rosa dels Vents), el suggeridor títol del nou llibre de M. Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964), el darrer pols literari per entendre una mica més el món. L'escriptora fa anys que es planteja nombroses preguntes sobre la vida i l'existència i bolcant les respostes en els seus llibres que escriu des de Figueres. És, sense que l'autora ho hagi pretès mai, com un far que il·lumina el camí.

Abans d'escriure 'Un món sense l'Oriol Gante' havia pensat en un món on M. Mercè Cuartiella no hi fos present?

Escric perquè el món em sembla força incomprensible i escriure m'ajuda a reflexionar sobre aquelles coses que em semblen més sorprenents o estranyes. Penso molt en el pas del temps, no tant en la meva pròpia desaparició, que em fa una mica de basarda però que s'ha d'assumir com un fet natural que ja arribarà, sinó en el temps que desaprofitem mentre pensem en coses com la nostra desaparició o el pas del temps. Encara que pugui semblar que aquest és un llibre trist, no ho és, és molt serè. Un llibre que vol parlar de viure la vida quan hi ets i, sobretot, és una cura d'humilitat respecte al nostre llegat, que és igual el que quedi de tu perquè no hi ets i el que queda no està a les teves mans. No crec que sigui important.

Qui és Oriol Gante?

És un home molt vital que no es fa grans plantejaments, una persona que es prefereix a ell abans que als altres, una cosa que tots fem una mica. És un home poc sacrificat que vol viure la vida i fer el que li ve de gust sense tenir en consideració el mal que això comportarà als que té al voltant. No és una bona persona, però tampoc mala persona, és un paio molt normal que busca la seva felicitat fins al dia que té mala sort i se li acaba.

Planteja la novel·la en dues parts. A la primera, Oriol Gante mor en un accident. En la segona... bé, no ho revelarem.

Volia escriure una història amb la qual reflexionar sobre la nostra condició de prescindibles. Si desapareixem del món, aquest segueix rodant i tot s'acobla i es reordena de manera que segueix endavant. Ens agrada pensar que la nostra acció al món ha sigut definitòria per a algunes vides. Però ho ha estat perquè hi érem. No és que no tinguem importància com a éssers humans. Si no hi fóssim, no passaria res, l'univers ni se n'adonaria. És com tenir un fill. Si no el tens, no el trobes a faltar perquè pots no viure aquesta experiència i tenir una vida molt plena sense ser mare. Però si ho ets, aquella experiència et marca d'una manera tan profunda que no et pots imaginar el món sense ser-ho. El que projectem d'un futur que no ha passat és una fabulació. L'única opció bona és la que esculls, l'altra no existeix.

Plantejant-ho en dues parts juga amb els personatges i en proposa destins diferents.

Volia mostrar que les seves vides eren d'una altra manera, ni millors ni pitjors, si havien conegut o no l'Oriol Gante.

De nou explora el fet quotidià i posa com a protagonistes gent que tots podríem conèixer.

Exacte, podria ser gent molt propera, amb inquietuds molt semblants a les nostres. Per mi és la matèria narrativa més interessant, molt més potser perquè és el que conec, gent normal i corrent, cadascú amb les seves peculiaritats i rareses, amb unes escales de valors i preocupacions similars. Em sento molt còmoda amb aquest registre i penso que, ben explicades, totes les vides són molt interessants.

L'escriptora fotografiada a casa seva l'any passat. Foto: Miranda Soldevilla.




Això li permet tocar molts temes: els somnis perduts, les petites victòries, l'egoisme...

Al principi l'Oriol Gante era el protagonista i qui havia de portar el pes de la novel·la. Però en ser una novel·la de molt poca acció i molts personatges, pensava que cadascun d'ells es mereixia una novel·la per si mateix. L'Odile podria escriure un fulletó amb aquesta vida fantàstica que s'intueix; els dos germans, en Lleó i l'Aureli, que tenen aquest passat, que volien ser aventurers però que la vida els ha portat per un altre camí; la Clara Fortià, una dona que intenta obrir-se pas en el món dels negocis tan masculí... tots mereixien una història pròpia. Em vaig adonar que tots agafaven molt de pes i com més n'agafaven, més em permetia parlar d'altres coses. Per exemple, la Clara Fortià em va permetre parlar de la invisibilitat que a vegades pateixen les dones en els entorns laborals més masculinitzats; l'Aureli i el Lleó, del pas del temps, el vincle entre els germans, de com la vida passa i no t'adones que ho ha fet i no és possible que fossis un nen fa quatre dies i ara ja ets un vell; l'Odile, de la sobrevaloració que fem de l'aventura i de l'emocionant... Una vida quotidiana no és necessàriament avorrida o anodina, pot estar plena de coses molt interessants i reflexions molt profundes sense necessitat de revestir-se d'aquesta densitat. No cal ser filòsof per pensar en el pas del temps.

Hi ha personatges que tenen aquesta vena com l'Aureli.

Els personatges més grans tenen més tendència a filosofar i a explicar-se i a meditar una mica, suposo que pel temps acumulat i perquè quan arribes a unes certes edats de la vida la temptació de fer balanç deu ser inevitable. Anem vivint com si la vida fos eterna i pensem que queda molt temps per fer moltes coses, però arriba un moment que ja ho veus, que no és eterna, que estàs en el temps de descompte i això, segons els temperaments, et deu fer procliu a fer balanç.

Un dels temes en què més incideix en la novel·la és el del llegat, allò material que resta de nosaltres quan ja no hi som.

M'ho he plantejat molts cops. És molt inquietant perquè penses que no pots desfer-te de coses que van tenir un significat en algun moment per a persones que estimaves. A vegades penso que seria interessant que quan desapareguessis, les teves coses ho fessin amb tu, perquè tenen sentit per tu, per res més. És com impúdic furgar en aquestes coses, però la vida i la realitat s'imposa.

En conviure un temps amb els personatges imagino que ja són com una part seva, no?

Totalment. No pots deixar de sentir-los molt propers i, en certa manera, penses i parles d'ells com si fossin persones reals, sobretot durant el procés d'escriptura.

La portada del llibre és un fragment del quadre 'La Terra', d'Ángeles Santos Torroella, que es pot veure al Museu de l'Empordà. Una manera més de connectar amb Figueres.

'La Terra' és un quadre que sempre m'ha agradat molt, que el trobo una mica inquietant amb tots aquests personatges que, per mi, són sempre la mateixa parella fent coses diferents, que s'agiten en aquest món, que van fent voltes i acaben allà mateix. Ho vaig veure com una bona metàfora de l'Oriol Gante i d'aquests personatges que s'afanyen a fer coses i no acaben de trobar l'encaix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook