Hem perdut en Joan Casanovas Romaguera (Arenys de Mar, 1947 - Ordis, 2021). Diríem que ha marxat amb la discreció característica, si no fos que els qui moren no marxen pas ni ens deixen, simplement els perdem.

Casanovas ha estat un artista lluminós des d’una discreció volguda. Tothom n’ha conegut l’obra pública com a dissenyador de la imatge de la Girona democràtica, al costat de l’alcalde Quim Nadal. Ell ha estat l’artífex d’aquell eslògan “Girona m’enamora”, emblema d’una voluntat col·lectiva d’esborrar la foscor de la vella ciutat grisa i negra del poeta Josep Carner. Ell hi va posar el pinzell.

La seva obra personal, encetada amb l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona del final del franquisme, no havia deixat de fructificar en el seu taller d’Ordis, on ha compartit tants anys de vida i creativitat amb la seva companya Maria Crehuet, ceramista, alcaldessa durant dotze anys i periodista, cada setmana en aquestes pàgines.

Hi ha hagut un Casanovas secret, que ha enriquit les modestes col·leccions dels amics amb felicitacions de l’any nou fetes amb llapis, pinzell i ordinador, a quatre mans amb la Crehuet, un Casanovas personal feliçment ressorgit per al públic amb l’exposició celebrada fa just un any al Museu d’Art de Girona. Ha estat vençut per una malaltia llarga i cruel. Tenia corda en Joan, encara!

Home cultivat, sorneguer, generós, creatiu, empeltat de la llum d’aquesta plana i de la dels cims que fins fa pocs anys no havia deixat de pujar. Bon coneixedor i defensor de la natura, dels seus secrets. Meteoròleg de capçalera pels amics. Ben empordanès, doncs!

Dues peces de l’exposició al Museu d’Art de Girona: la figura observadora del “Flâneur” i un balcó de les cases sobre l’Onyar.