És dimecres. L'Esteve Palou surt a caminar. Avui per la zona del Pla de Gates i la necròpolis del Puig Alt de Roses. Coneix cada pam del terreny, cada pedra, cada bardissa d'aquests paratges que ha recorregut infinitud de cops. Com ell diu, el cap de Creus és ple de camins i senders per on pots arribar a perdre't. Ell no ho fa. Estima aquest lloc, la seva riquesa natural i patrimonial que, sempre que pot, divulga amb entusiasme per mantenir-lo viu. Aquest gest i la seva implicació amb nombroses iniciatives culturals locals van fer que li atorguessin la Dracma de Plata ara fa quatre anys.
Esteve Palou va néixer a Roses el 24 de novembre del 1946. Ho va fer, com molts nens aleshores, a casa. «Hi havia molta por d'anar als hospitals, com ara», reconeix. De jove i fins als 29 anys va treballar de paleta fins a entrar a la sucursal d'un banc on es va quedar fins a la jubilació. La seva passió, però, era fora, lluny de les quatre parets que l'envoltaven. «He passejat per molts llocs i mentre ho feia xerrava», somriu. Perquè a l'Esteve Palou no li agrada anar sol per la muntanya, necessita compartir l'experiència. La seva mare deia: «Una persona sola és una bèstia».
Esteve Palou estima aquests paratges amb profunditat, paratges que recorre constantment. Fotografia: Maria Velasco
Durant els caps de setmana, doncs, feia alta muntanya, caminava pel gel i la neu amb raquetes de gel i grampons, feia rutes per Andorra, va pujar a l'Aneto, tots els pics del Canigó i coneix pam a pam tots els racons de Collsacabra. «Ara tot això ja forma part de la història», diu. Darrerament limita les seves sortides per la península del cap de Creus i l'entorn de Roses, Cadaqués i el Port de la Selva. No s'avorreix. «Puc estar un any fent sortides de quatre hores sense repetir itinerari», assegura. La riquesa d'aquest espai natural és immensa i la curiositat de Palou fa que encara descobreixi trams nous. «És un laberint d'itineraris i indrets, encara em sorprenc», corrobora tot confessant que allò que li agrada més és caminar pels olivars de l'entorn de Roses. Això, per Palou, és una riquesa, en tenir llocs com aquests tan a prop per gaudir.
L'amor que sent Esteve Palou per la muntanya -també passa estones al seu hort- el comparteix sempre que pot. Fa dos anys i fins a l'arribada de la pandèmia, per exemple, va sumar-se, de forma entusiasta, a una iniciativa impulsada pel CAP de Roses. Es tractava de fer una sortida setmanal -tots els dimarts durant dues hores- amb grups d'una vintena de pacients «que el metge els havia receptat anar a caminar». Reconeix que no podien anar massa lluny, però que els resultats van ser molt bons, tant que la gent repetia. Palou els programava diferents itineraris, mirant de canviar per fer-ho més amè. Els portava per masos propers on encara hi ha bestiar, antics molins de moldre cereals, oliveres mil·lenàries o a contemplar els pics que es poden admirar des d'aquests paratges o també les inscultures que es preserven en algunes pedres de sacrifici i que ens connecten amb els ancestres que van viure aquí fa milers d'anys.
Palou coneix en profunditat el patrimoni megalític i de la pedra seca que ell, juntament amb altres companys com Sebastià Delclòs, han netejat, documentat, preservat i senyalitzat per difondre'l. Ara fa temps, diu, que no ho fan -«l'edat no perdona», confessa- però altres els hi han pres el relleu, fins i tot els mateixos caçadors que s'encarreguen d'obrir i mantenir els camins. «La gent que li agrada posa el seu granet de sorra», assegura.
Connexió ancestral
A la pregunta de què sent a la muntanya, Palou respon: «És el meu al·licient de vida. Jo hi vaig i parlo amb les pedres». En aquest caminar constant, que és un caminar interior també, Palou connecta amb aquells que l'han precedit. «Trobem els camins ancestrals, camins que tenen cinc mil anys, marcats per inscultures i cassoletes, i que van a parar a pedres de sacrifici», explica. A tocar es troben les diferents necròpolis, tant de l'edat del Ferro i el Bronze, així com monuments megalítics. Tot aquest culte que feien els vius als morts fascina a Palou. També el fet de contemplar els monuments que van alçar. «Constantment anem trobant coses, tant aquí nosaltres com altra gent a altres pobles», confirma Palou qui ha col·laborat amb l'Ajuntament de Roses en la creació del catàleg del Pla especial de patrimoni, edificis i béns d'interès, amb la Rosespèdia i és membre de la Fundació Roses Història i Natura. També és un actiu participant, des de fa molts anys, de les parelles lingüístiques, un programa a favor de promoure la llengua catalana entre els nouvinguts. A totes les seves parelles les ha dut també a caminar amb ell, perquè l'aire lliure és un bon lloc per xerrar i compartir. Algunes persones, fins i tot, es portaven els nets quan aquests feien vacances.
Esteve Palou resseguint inscripcions sobre la pedra de sacrifici. Fotografia: Maria Velasco.
Esteve Palou és del parer que és difícil perdre's pel cap de Creus, mentre un segueixi els camins. Si la idea és anar camp a través, la cosa canvia. «Sembla que no hi hagi vegetació, però n'hi ha molta, les mates d'argelaga són més altes que les persones», descriu. Palou agraeix que, darrerament, alguns propietaris netegen els terrenys amb grans tractors, espais que lloguen perquè hi passi a l'hivern el bestiar de muntanya. També es recuperen alguns masos. Altres, abandonats a la solitud, esperen el seu torn.
