26 de gener de 2021
26.01.2021
L'Empordà
Torroella de Fluvià

Marc Testart: «He hagut de tornar a situar-me sobre el paper per tornar-me a reincorporar a la vida»

El periodista se sincera a través de les pàgines d'un llibre que ha gestat a mesura que els records han tornat a la seva memòria

25.01.2021 | 19:21
Marc Testart, amb la foto de la seva infantesa que ha utilitzat per il·lustrar la portada del llibre



El 18 d'abril del 2018, Marc Testart i Solà (Torroella de Fluvià, 1975) entrava al quiròfan per a una intervenció a l'esquena. Les complicacions a la sala d'operacions van derivar en unes dificultats de salut que el van deixar en un estat molt greu durant mesos. De mica en mica, i amb molta força de voluntat, s'ha recuperat, però va caldre més d'un any i mig per sentir-se, de nou, totalment en forma. Ell diu que té dues vides, l'anterior a l'operació i l'actual. D'una i de l'altra, en parla en el seu llibre "Una vida rere l'altra" (Brau Edicions).

Marc Testart és periodista i forma part de l'equip de redacció del Setmanari de l'Alt Empordà. En el seu llibre, comparteix vivències personals amb l'ànim que la seva experiència serveixi d'exemple de superació quan «un sotrac de salut dona un gir a la teva vida».

Per què una vida rere una altra?

Perquè vaig tornar a néixer després d'una delicada operació d'esquena. Vaig pensar que després d'haver estat tan greu i d'haver-me recuperat, començava una nova vivència per a mi. Creia que s'havia acabat tot allò viscut amb anterioritat i que el que havia de venir seria nou.

Tan diferent és una vida de l'altra?

De fet, jo soc el mateix, i celebro haver mantingut uns costums i una manera de ser que no m'han fet canviar de com era. Però, en el llibre, sí que vaig voler jugar amb aquest abans i després, perquè és una manera de demostrar que hi ha unes vivències des dels 0 fins als 43 anys, i unes altres, les d'ara, que són les que m'estan portant a agafar un nou ritme de cara als pròxims anys.

Com explica el parèntesi en la seva vida, l'operació, el postoperatori, la recuperació...?

El parèntesi ha tingut més llàgrimes que somriures, més tristeses que alegries. M'he obligat a reflexionar, sobretot a dintre meu. He hagut de tornar a situar-me sobre el paper per tornar-me a reincorporar a la vida, després de l'aturada que vaig patir al cervell per problemes sorgits en l'operació. Vaig haver de tornar a aprendre a reorientar-me, m'ho vaig passar molt malament, perquè no em trobava còmode enmig de tanta confusió. A mesura que passaven els dies, havia de recordar com havia de posar-me en marxa. Sort que les classes de recuperació i el gimnàs em van permetre tornar a veure la llum, tot i que em trobava molt apagat.

És molt personal tot això que explica.

Com dirien els experts, és un avís per a navegants. L'error va ser que quan em deien que em faltava calcificació i que havia de prendre-m'ho seriosament, jo no en vaig fer cas. Es va anar agreujant i va arribar on va arribar, i em va afectar en l'operació.

El punt de partida del seu llibre es diu Roser?

Sí, Roser Llagostera, la meva psicòloga. Ella m'ha acompanyat des del moment en què vaig posar els peus fora de casa després de l'operació i em va animar a tirar el llibre endavant. Em proposava que escrivís i, tot i que al principi no em veia capaç, vaig provar-ho i, curiosament, en el moment en què em vaig posar davant de l'ordinador se'm van aparèixer a la ment instants de la meva infantesa, a la guarderia, a l'escola, persones que havien representat alguna cosa en el meu dia a dia, i ho anava escrivint. Em semblava impossible que jo pogués tenir records tan vius.

Com se sent amb el llibre acabat i editat a les mans?

Primer de tot, molt content, però també em sento molt sorprès en positiu. Per a mi és increïble haver pogut recordar tantes persones, de quan era petit a l'escola de Sant Pere, de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, de la Universitat Autònoma, dels companys de feina que després de tants anys hagin continuat estant al meu costat. Em sento molt agraït amb moltes persones, també amb aquelles amb les quals he coincidit quan he treballat en diferents mitjans de comunicació. És molt bo veure que hi ha tanta gent que m'ha acompanyat i amb la qual encara em puc relacionar.

Per què va triar el periodisme com a professió?

Sense voler revelar continguts del llibre, pensant en aquells que se'l volen llegir, sí que explico l'anècdota de quan era petit i feia pràctiques periodístiques a casa meva. Feia transmissions de partits de futbol i de bàsquet, m'animava a mi mateix, de viva veu, jugant amb la pilota al garatge de casa meva. Mirava la televisió, veia el que feien, em volia assemblar a aquells presentadors, i els imitava a casa. Ja aleshores tenia clar que em volia dedicar a això.

Què trobarà el lector que llegeixi Una vida rere l'altra?

Que em pugui conèixer, per la meva experiència, més enllà del terreny professional. Que pugui treure l'entrellat dels problemes físics que podia tenir i que se m'han arreglat una mica, tot i que no estic tan content de com he quedat. M'agradaria que li arribés la lliçó que jo he après, que t'has de moure, perquè, si no ho fas, arriba un moment en què et rovelles. Jo no n'havia estat conscient i, per això, la meva evolució va ser tan desfavorable, encara que el problema a l'esquena fos hereditari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook