La restauradora figuerenca Àngels Miquel Vilanova reconeix que no coneixia a Joan Sutrà abans d'iniciar la seva tesi doctoral. Ha dedicat deu anys a conéixer de ben a prop la gran aportació de Joan Sutrà al món de la restauració partint del seu arxiu. La seva tasca de recuperació d'aquest fons, al que va accedir gràcies a la generositat de la família, permetran divulgar la impressionant tasca que va fer el figuerenc per salvaguardar el patrimoni català. Miquel reconeix que, després d'aquest temps, Sutrà és ja per ella un vell conegut.
Per què és important l'estudi de l'arxiu Sutrà?
Perquè és una gran font d'informació per a les institucions que preserven el patrimoni. Una part de la meva tesi era la seva recuperació i digitalització. Si no, per mi, no tenia cap sentit.
Sutrà va ser un home totalment entregat a l'art i la cultura. Però com es va iniciar?
En el seu pare va tenir un referent. Com a ell li interessava el dibuix i l'art el devia introduir.
Sutrà va treballar molt però, en què s'ha centrat vostè?
Vaig triar cinc obres que retrataven la seva trajectòria, des que s'inicia fins a l'última feina que fa abans d'anar a l'exili.
Sense l'arxiu, hauria pogut fer aquesta tesi?
No, ni s'hagués pogut estudiar tot el que va fer, molt desconegut, d'una forma tan detallada parlant de les tècniques, materials. És un petit tresor per entendre què els va passar a aquestes obres.
Una estratègia curiosa que feia servir Sutrà per divulgar el seu treball és convidar els crítics d'art al seu taller.
Sí i els feia la presentació. Molt llest per part seva. Té un recull de premsa magnífic on se'l lloa tant que quasi és difícil entendre perquè no ha tingut un reconeixement.
En el seu exili a França, Sutrà va escriure força.
Sí, a casa el seu germà, a Besiers. Un treball amb tot el que havia vist i restaurat i un estudi fantàstic de la restauració de la taula central del retaule dels sants Joans de Vinaixa que viatjà a París a una exposició d'art català el 1937.
