A molts empordanesos el nom de Joan Sutrà (1898-1981) no els dirà massa res. Pintor, restaurador i conservador autodidacte, home culte, la seva passió, entrega i generositat, així com discreció, el van dur a restaurar, entre 1928 i 1937, un gran nombre d'obres d'art, sobretot retaules gòtics, a fer destacats descobriments i a ser el primer espanyol a formar-se als laboratoris del Museu del Louvre, a París, el 1934, on va descobrir l'anàlisi sota llum rasant. La seva meticulositat i mirada avançada, es copsa en l'arxiu que va crear i que ara preserva el Museu Nacional d'Art de Catalunya després d'haver-lo netejat, sanejat, estudiat i analitzat durant deu anys la també restauradora figuerenca Àngels Miquel. La finalitat era elaborar una base de dades -de la qual té còpia digitalitzada l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà- per dur a terme una exhaustiva tesi doctoral dedicada al personatge.

Durant la guerra civil, molts arxius i esglésies van ser consumits pel foc. Amb ells va desaparèixer molta informació del patrimoni català, sobretot del gòtic, que es conserva en els centres museístics. És aquí on l'arxiu de Joan Sutrà, que preservava el seu nebot-net Josep Calvó, esdevé una eina de vital importància per als conservadors actuals. Conté fitxes i fotografies -negatius d'acetat i alguns de vidre, així com les impreses en paper- majoritàriament d'obres d'art. Això és molt destacable, ja que Sutrà, a partir de 1929, comença a fotografiar i documentar tot el procés, una cosa insòlita aleshores. Així fa fotos a les obres in situ, ajudant a veure l'estat de conservació inicial, i durant tota la intervenció en el seu taller, ubicat al Poble Nou de Figueres, on també tenia un negoci de pintura. A banda de les fotos, l'arxiu conté propostes de conservació i restauració, fetes amb una visió global d'integració en l'espai, estudis matèrics, iconogràfics i històrics, així com comparatius. Es completa amb correspondència institucional i privada i tota mena d'articles.

Una intensa trajectòria

Una intensa trajectòriaL'interès de Joan Sutrà per l'art segurament el va heretar del seu pare i mestre, Pere Sutrà, pintor-decorador, sobretot de temples religiosos. Diplomat en enginyeria mecànica, la mort prematura del pare el va fer prendre les regnes del negoci familiar on va desplegar el seu interès per la restauració d'obres d'art. Les primeres actuacions documentades corresponen a les taules de l'altar de sant Josep i del Natzarè de la Basílica de Castelló d'Empúries. Miquel explica que aquí, bàsicament, devia fer tasques de neteja del vernís oxidat. La seva curiositat, però, el va dur a llegir molt sobre el tema, sobretot el llibre de conservació preventiva i restauració de l'historiador Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic, «que va seguir al peu de la lletra». Llavors enceta una trajectòria molt intensa, en uns temps en què les restauracions les feien artesans o pintors de tallers privats sense uns criteris definits de conservació, que no es van tenir fins entrat els anys 30. Prevalia l'estètica i, fins i tot, es tenia la percepció que una obra restaurada perdia valor.

D'aquells temps sobresurten la descoberta de les pintures murals romàniques i la biga romànica policromada del monestir de Sant Miquel de Cruïlles així com el fet de certificar autoria d'algunes obres de Pere Mates. Miquel destaca com Sutrà tenia molt bones coneixences en el sector: Joan Subies, Josep Gudiol -conservador del Museu Episcopal de Vic-, Joaquim Folch, Josep Puig i Cadafalch i Bernadí Martorell. També l'historiador americà Chandler Rathfon per a qui va recollir informació per a l'enciclopèdia A History of Spanish Painting.

Fragment de la biga romana policromada del monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Foto: Arxiu Sutrà.

Una de les fonts més inestimables per apropar-se al personatge són les cartes que li envià a la que seria la seva dona, Margarida Jou, durant les estades que va fer de formació a Roma i París, el 1935. Hi explica amb pèls i senyals tot el que va fer, a qui va conèixer. «Era un home molt servicial, treballador i resolutiu i li devia obrir moltes portes», diu l'estudiosa.

Sutrà, home profundament religiós, es va exiliar el 1936. Temia per la seva vida. Va tornar el 1939. Sense titulació oficial, havent treballat per la Generalitat i estat un catalanista declarat, no va poder seguir amb les restauracions i es va concentrar en la pintura decorativa, tot i que va ajudar a recuperar molta obra. Va ser director de l'escola Arts i Oficis i secretari de l'Institut d'Estudis Empordanesos. Albert Compte el definí: «Va ser un home que no va ser reconegut d'acord amb els seus mèrits, el gran mèrit era ell mateix».