La nova pel·lícula del cineasta i actor empordanès Joan Frank Charansonnet (Pàtria, Doctrina, Ànima) és un llargmetratge històric estrenat a Filmin i a 28 sales de cinemes de tot Catalunya. Terra de telers s'ha pogut veure a Figueres i a Roses.

Com va néixer el projecte per aquesta pel·lícula?

El primer objectiu d’aquesta pel·lícula ha estat retre un homenatge a totes les persones anònimes que van fer créixer el nostre país i ho fem des de la modèstia, des de la senzillesa de la vida d’una persona que és una nena que, quan comença la pel·lícula, té sis anys, la Julieta Surribas. Si comencem a gratar en les nostres famílies, tots tenim algú que va haver de fugir de la misèria del camp a principi del segle passat per anar a buscar un futur o un present i va acabar treballant en colònies industrials, tèxtils i fàbriques. La Julieta, amb la seva família, es trasllada a una colònia del Berguedà. Podria ser qualsevol colònia de la llera del Llobregat o de la Tordera i ho universalitzem perquè, si canviéssim la Guerra Civil espanyola per la Segona Guerra Mundial, podria ser qualsevol colònia d’Anglaterra o Gal·les.

La protagonista és una nena i el film repassa la seva vida.

Fem un clar homenatge a totes les dones, a l’esperit de lluita, de portar famílies endavant. A la pel·lícula es mostra seixanta anys de la vida d’aquesta nena, estem retratant la situació que vivien i també una part important de l’època, fets molt importants de la Catalunya del segle passat. Retratem la guerra civil des d’un nucli tancat, com és la colònia, i tota la dictadura, la seva fi i com s’acaben aquestes colònies. Moltes coses de la memòria històrica de la meva família i de la de l’Alba López, coguionista i també actriu, hi apareixen representats. P Com era la vida d’una colònia tèxtil, com era aquella realitat? RDesprés de parlar amb moltes persones vam veure que hi havia dues visions, una molt dramàtica que diu que ho van passar molt malament i que era com un camp de treball, i una altra visió que van ser molt feliços i van tenir l’oportunitat algunes mares que els seus fills poguessin estudiar i tenir un futur. Intentem ser neutrals, però com que seguim el punt de vista de la nena, fem que sigui una persona amb ganes de viure, molt feliç. Li hem donat un missatge d’esperança al film. Per l’altre costat, es parla de pèrdues, es van perdent els homes, per això es fa aquest homenatge a les dones. Podien estar dotze hores darrere un teler, cada dia, excepte el diumenge, però en aquella època era l’oportunitat de tenir un plat calent a casa.

Pèrdua i nostàlgia és l’aroma que impregna el film.

Aquesta és la primera pel·lícula que faig des de l’orfandat. Quan la meva mare va morir, estàvem desenvolupant el guió i amb la meva mare va morir l’última persona que quedava viva de la meva família. Em va entrar un sentiment de ràbia i tristesa infinita. Crec que aquesta pel·lícula m’ha servit per reconvertir aquesta ràbia en una agradable nostàlgia, trista i al mateix temps feliç. En ella també he hagut d’explotar la meva part més femenina per donar-ho tot, per tenir aquesta sensibilitat.

Un canvi de registre.

Això juntament amb les meves pèrdues ha donat aquest grau de pel·lícula molt diferenciada a la resta de la meva carrera. Tothom està dient que és la més rodona que he fet mai i hi estic d’acord. Jo havia treballat la crítica social amb pel·lícules molt dures, a Pàtria construïa herois i aquí preval la senzillesa i els personatges anònims.

Com ha reaccionat el públic a les sales?

A la gent li toca, perquè s’hi veuen reflectits en coses que han viscut amb les seves pròpies famílies: com passaven l’època de Nadal abans, els costums de la nostra terra. Alhora és una pel·lícula molt oberta que intenta retratar que la nostra societat és catalana i d’acollida. Fem un retrat de com als anys setanta va viure la immigració del sud i com Catalunya s’ha format gràcies a aquesta immigració i com ho van fer de bé les generacions anteriors. La pel·lícula té diferents candidatures als Premis Gaudí. Estem molt contents i esperem que confiïn en ella per seguir somiant d’anar més amunt.