Els carrers de l'Estartit es veuen buits, desangelats, només alguns nens juguen al Passeig. Fa un fred humit de desembre. A la plaça de l'església de Santa Anna, però, es veu moviment i llum. A l'interior del temple, s'hi aplega un reduït nombre de persones. Són tots allà per contemplar la culminació d'un somni que, fa un any, semblava inabastable: la inauguració del mural imaginat i iniciat per Ramon Pujolboira que ha sabut completar, amb passió i saviesa, delicadesa i entrega, la també pintora Cathrine Bergsrud.
Santa Anna és una església sense ornaments, quasi nua, reconstruïda el 1920 gràcies al mecenatge de Pere Coll, qui fou l'introductor, m'assabento, del conreu de l'arròs a l'Empordà. És per això que el mural imponent que llueix i il·lumina ara l'absis, una interpretació amb tocs mediterranis d'El Baptisme de Crist, encara corprèn més. No és estrany que molts dels presents ja el vegin com un gran atractiu per al poble i més ara, en aquests temps pandèmics, on el turisme ha fugit. Ja es parla, fins i tot, que amb aquesta obra queda completat el Quadrat Espiritual de Pujolboira integrat pel conjunt d'obres inspirades en diferents moments de la vida de Jesús que el pintor va sentir la necessitat, en el seu darrer tram de vida, d'interpretar i llegar-nos: Santa Coloma de Farners, Albons, l'Estartit i, per descomptat, Figueres. Quadrat, símbol d'estabilitat i regularitat, figura bàsica de l'espai que regeix molts espais sagrats com els altars o els claustres. Quatre eren els rius del Paradís, quatre els elements de la natura i quatre els punts cardinals. No podia ser, doncs, d'altra manera.
Emoció. Abans, durant i per cloure la presentació. Malgrat la deficient megafonia, que impedeix entendre bona part del missatge, el sentiment d'agraïment hi és present. Agraïment per als creadors que han imaginat i plasmat aquesta obra espectacular, agraïment per als mecenes que amb molt esforç han aconseguit els recursos per fer-lo possible i agraïment també del poble de l'Estartit. Algú parla de l'esperit romàntic, del treball en societat per a un bé comú, de construir un món més just i cooperatiu. Aquest mural és tot això i més, és un llegat que il·lumina un nou camí. Les veus d'una cançó improvisada d'alguns dels components de l'escalenc Cor Indika, dirigit per Ramon Manent i on Carme Jornet, la dona de Pujolboira, també canta, remouen l'esperit. També ho fa el vers que pronuncia la neta del pintor. Tot molt familiar, molt proper, íntim, molt veritable. S'agraeix.
La pintora Cathrine Bergsrud, qui ha finalitzat l'obra iniciada per Pujolboira, durant l'acte d'inauguració.
«Treballar en aquest mural ha estat una experiència profunda», reconeix Cathrine Bersgrud. «T'he conegut a través dels teus quadres i m'has acompanyat», diu alliberant unes llàgrimes tot alçant el cap i observant el mural dirigint-se, així, a Pujolboira a qui titlla de «gran mestre i gran company». Per a qui també aquest dia és la culminació d'un viatge llarg i, sens dubte, curatiu és Carme Jornet, convençuda, i així ho expressa en veu alta, que «en Ramon estarà satisfet allà on sigui».
També de veure, com, a Figueres, també el recorden. Ho fan en un petit raconet del Museu de l'Empordà, a la tercera planta. Coincidint amb la celebració del mil·lenari de l'església de Sant Pere, s'hi recuperen detalls del procés creatiu, amb dibuixos, fotografies i esbossos, del treball que va fer, tant les precioses reixes de ferro amb una gran figuera, la lluna al cel i una fila de xiprers que tanquen el porxo lateral de l'edifici com el timpà dedicat a Sant Pere que dona la benvinguda al temple. Fins i tot, un inesperat motlle del bust que va aparèixer tot bussejant en el taller del creador. La mostra, que es pot veure fins al 7 de març, aplega també dues obres inèdites, en guaix, que són dos esbossos del timpà.
