08 de desembre de 2020
08.12.2020
L'Empordà
Figueres

«La naturalesa és l'embolcall per admirar el principi de bellesa»

El poeta figuerenc Jordi Pla ha rebut el Premi Joan Guasp pel poemari Superfícies

07.12.2020 | 19:45
El poeta i mossèn Jordi Pla

Jordi Pla és un poeta disciplinat, conscient que la inspiració l'ha d'atrapar treballant. Reconeix que li caldria ser «més constant i metòdic», però els resultats colpeixen a qui llegeix els seus versos. El poemari Superfícies, amb el que ha guanyat el premi Joan Guasp, és la darrera prova. L'obra es presenta el dijous 17 a través del canal de YouTube de la biblioteca de Figueres. 


Com va conèixer l'existència del Premi Joan Guasp? És un guardó de vida recent.

A través d'una pàgina web de la Generalitat que informa dels premis literaris que es convoquen. Vaig pensar que ho podia provar i, a més, que potser tindria una excusa per desplaçar-me a Mallorca, cosa que, evidentment, (somriu) no ha estat possible. Però bé, estic molt content.

Van rebre una vintena d'originals de poesia, una xifra ben destacable.

Això t'anima, però guanyar un premi mai vol dir, ni de bon tros, que es garanteixi que sigui el millor poemari. Pot haver-hi moltes variables, però anima a continuar escrivint i elaborant.

Els premis garanteixen la publicació.

Certament i, de fet, la poesia, malgrat que es diu que no té gaire sortida de tiratge, cada vegada veus la gent més receptiva a ella. Veus la quantitat de festes de la poesia que es fan, o es feien abans de la pandèmia, a l'Alt Empordà mateix, i és una manera que la gent se sent acollida. Això vol dir que funcionen i esperem que ho tornin a fer.

Què hi trobarà el lector a Superfícies?

Sobretot una poesia que intenta fer una mirada externa a la naturalesa, no d'una forma descriptiva d'un paratge concret, sinó com a embolcall del que constitueix la nostra persona, en aquest cas, de tot el que sento, penso o puc admirar. La naturalesa entesa com un espai reflex del meu interior. Per mi, la naturalesa és el nostre medi natural, és el reflex de la bellesa de Déu i una invitació a sentir-nos en comunió amb ella i amb un mateix. La naturalesa no és, desgraciadament, el nostre medi habitual i, en canvi, és un mitjà de sentir-nos en harmonia i comunió amb ella perquè en formem part. Com a creient i capellà, crec que quan s'intenta trobar allò que per tu constitueix el principi de bellesa, que és Deú, la natura és aquest embolcall que et permet admirar aquesta bellesa, que intueixes més enllà de la natura. Els grans pensadors són gent que canta i admira la naturalesa i sovint se senten en plena comunió amb ella. És un camí de pelegrinatge interior cap a tu mateix i cap a aquest més enllà de tu mateix que preveus després de la mort. En definitiva, és un pretext, sovint, perquè tu projectis la teva interioritat. Naturalesa interior nostra és allò que intuïm i busquem, que és inefable perquè és inaprehensible, també.

Molta gent ho oblida, això.

Avui hi ha una por a trobar-se sol amb un mateix. La naturalesa ho facilita això, aquest recolliment interior, la capacitat de contemplar, de sortir de tu mateix i d'intentar expressar a través de la paraula creada o recreada allò que tu voldries expressar en plenitud, però que no pots, una mica la teoria de la paraula poètica de Maragall.

La poesia és el mitjà per fer-ho?

Sí, és el mitjà de trobar el meu sentit, de sortir de mi mateix, de projectar-m'hi, de retrobar el que dona sentit a la meva vida, la bellesa i la bondat de Déu.

S'hi sent còmode amb aquest llenguatge, entenc.

Oi tant, i és una font inesgotable que té una eina preciosa que és la paraula justa, adient i suggeridora.

Què significa ser poeta avui en dia, en ple segle XXI? Vostè se'n considera?

Jo em considero amant de la poesia i, de fet, a la dedicatòria del llibre expresso una mica el que entenc per poesia. Diu així: «A tots els qui fan de la poesia un himne a la bellesa, al compromís i a l'esperança».

Molt escaient per aquests temps.

Sí, perquè, d'una banda, la pandèmia és el revulsiu que ha tret el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, ens ha escalabrat. Aleshores sorgeixen qüestions com la solitud, la desorientació, l'absurd, però, sobretot, persistent, l'esperança.

Com a mossèn ho deu copsar, també.

Sí, diàriament. Hi ha aquest anhel de si podrem tornar a valorar les petites grans coses de cada dia, aquella llibertat que ja vèiem normal i lògica i que ara enyorem el que abans donàvem per fet.

És mossèn a Vilafant, entre altres.

Sí, també soc rector de Santa Llogaia d'Àlguema, tot el tram que va d'Avinyonet-Vilanant-Cistella-Vilarig, i col·laboro amb quatre parròquies més, soc el capellà que ajuda en les celebracions, i la pastoral de presons i sanitària de residències.

Què és el millor d'aquesta tasca?

Intentar comunicar l'esperança i la joia que suposa la llibertat de Jesús. A partir d'aquí, la proximitat màxima i l'art de l'escolta amb la gent que és la gran ignorada de les seves pròpies preocupacions i situacions personals que sovint són viscudes en solitud. Intentar portar el missatge de les benaurances.

Fa patir, sobretot, la gent gran.

En aquest cas sempre tinc present l'expressió de Miquel Martí i Pol: «En solitud però no solitaris, i ara més que mai».

Jordi Pla, fotografiat a casa seva, a Figueres. Foto: Eduard Martí.


Quan vostè crea la seva poesia, necessita aquest espai d'introspecció?

Sí, sempre necessites aquest espai de reflexió, però a vegades he provat de fer-ho en situacions curioses com durant l'espera d'un tren. Aquell brogit de la gent i tu prenent un refresc, hi ha xivarri, fer un esforç de pensar tal cosa i intentar anar-la transcrivint en paraules. Després ho deixes reposar. L'endemà li dones una ullada i veus coses que cal canviar. Pots fer un esborrany d'un rampell, però aleshores has de polir, reposar, tocant, retocant, cisellant, modelant i, al final, surt una cosa una mica acceptable, sense obsessionar-te.

Fa uns anys va dir-me que la poesia és una tasca de paciència, de sensibilitat i d'explotació i aprofundiment en la llengua. Ho subscriu encara?

Importantíssim. La poesia t'ofereix un ventall inexhaurible de paraules. Sempre he cregut en la unitat indissoluble del fons i de la forma. És a dir, la forma no és tan fàcilment destriable de la idea o del fons que tu treballes, del tema en si, formen un tot perquè la paraula té una virtualitat de matisos impressionant, segons el context en què la situïs. Per tant, com més coneguis el vocabulari genuí de la llengua, més possibilitats tens de polir i donar brillantor en aquella composició poètica que fas.

És el que diuen els grans mestres.

Domini de la mètrica, el lèxic, els recursos literaris, el món de la retòrica, tot allò llegat per les diferents arts poètiques, aleshores, i no hi arribaré mai, evidentment, és una mínima garantia que ho fas seriosament, sigui trencador, classicista, hi ha d'haver el treball i la inspiració que es fa també amb suc de colzes.

Superfícies és fruit de tot això.

Sí, és una poesia admirativa, reflexiva i que intenta transmetre un missatge de compromís ètic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook