«Tan important és el que ensenyen els museus com allò que amaguen». Així ho conclou Frederic Montornés, ànima pensadora d'Obres els dipòsits, projecte guanyador del concurs de comissariat artístic convocat per Transversal Xarxa Obres els dipòsitsd'activitats culturals, que ha permès a deu artistes contemporanis interpretar, amb la seva mirada i el seu bagatge, peces «adormides» en dipòsits de museus i arxius locals de deu ciutats mitjanes de Catalunya, entre elles Figueres. Per Montornés, els resultats han estat «meravellosos» i han permès «dignificar allò que està apartat i no es veu, donant-li una segona oportunitat a partir d'una mirada actual i sense prejudicis».

Montornés va tenir en compte, a l'hora de construir el seu projecte, una de les bases del concurs: que havia d'atendre l'àmbit de les arts visuals a cada una de les ciutats i relacionar-lo amb el territori. «Primer vaig pensar en la importància que tenen els museus en els pobles, ja que són el primer referent que un té, i després em vaig preguntar quanta gent els coneix», comenta qui va creure que seria possible «mostrant allò que mai es veu». El comissari va voler anar més enllà i vincular no només museus, sinó també centres d'art i altres institucions perquè establissin relacions entre ells. Això va generar binomis amb els quals els deu artistes, que va convidar, van treballar. A Figueres van ser el Museu de l'Empordà i el Museu dels Joguets i el creador convidat, el mataroní Martí Anson.

Els deu creadors van haver de seguir «deu instruccions simples» en entrar en els dipòsits. Anson ho va fer escrupolosament, però reconeix que quan va veure els dos fons que li havien tocat va posar-se nerviós. Coneixia els museus, però no els dipòsits. La magnitud el va alarmar. Després del primer impacte es va deixar endur per l'atzar i, a més, «certes peces em van portar a jugar». El resultat «és un treball d'artista», «una publicació críptica» que uneix els dos fons i que dirigeix l'espectador fins a les peces a través dels números. El camí, però, no és fàcil perquè, com diu Montornés, «és una mena de jeroglífic», segurament, tal com Anson es va sentir quan va veure la dimensió inabastable dels dos fons. El seu treball ha rebut elogis tant per part del director del Museu del Joguet, Josep Maria Joan, qui el qualifica de «fantàstic, genial i divertit» així com pel del Museu de l'Empordà, Eduard Bech, qui hi veu «un joc per sortir de la zona de confort».

Aquest treball ha evidenciat la riquesa dels fons, així com quantes obres resten a l'ombra, algunes de les quals no s'exhibiran mai perquè «no s'adiuen amb el relat identitari del museu, perquè estan malmeses o s'han de catalogar». En el cas del Museu del Joguet, Josep Maria Joan assegura que el fons és molt actiu, ja que disposen de la Sala Oberta per anar-la renovant cada dos mesos.

Mostrant tota la col·lecció

Mostrant tota la col·leccióEduard Bech assegura que la voluntat és que, en una futura remodelació del Museu de l'Empordà, els dipòsits «puguin ser també visitables, sense discurs, perquè són dipòsits, però que la gent hi tingui accés i pugui veure la col·lecció». Això que preveu Bech és ja una constant a la qual, des de fa anys, van sumant-se molts museus del món. A Barcelona, per exemple, el Museu Etnològic i de Cultures del Món. Mentrestant, doncs, les peces seguiran rotant tot i que Bech no amaga que és el discurs museístic el que marca. D'altra banda, el nou i revisat catàleg d'aquest museu figuerenc veurà la llum ben aviat, un projecte que s'ha allargat molt en el temps i que la pandèmia i la limitació de recursos humans encara ha fet dilatar més.