Fina Miralles (Sabadell, 1950) és una de les creadores més significatives de l'Estat des dels anys setanta fins avui, una de les primeres artistes conceptuals catalanes que feia accions a la natura en les quals s'implicava ella mateixa amb els elements. Malgrat la importància, resta absent dels llibres d'art d'aquell període inicial. Ara, l'exposició Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, comissariada per Teresa Grandas i que es pot veure al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) fins al 5 d'abril, vol servir per restituir-li el seu lloc en la historiografia de l'art, també a escala internacional.

Fins ara «no s'havia fet l'esforç de buscar les línies més importants del seu treball». És el que ha fet Grandas que nega rotundament que això sigui una retrospectiva o antològica -format en el qual no creu- sinó que ha volgut cercar «els eixos vertebradors» del treball d'una creadora que constantment trenca amb les convencions artístiques i que qüestiona els valors que sustenten l'art mantenint una forta crítica social, política i cultural. Grandas recorda l'exposició Imatges del zoo,Imatges del zoo que va fer Miralles a la Sala Vinçon el 1974. El públic que entrava a la sala es trobava diferents gàbies: en una hi era ella i a les altres un gos, un gat, un xai i una granota. Els envoltaven imatges reals de zoos. L'artista confrontava el públic sobre el rol de poder de l'home sobre la natura i alhora les convencions culturals perquè «ella es presentava com a objecte i subvertia el seu rol com a artista-autora qüestionant també l'espectador». Aquesta radicalitat de Miralles no està absenta «d'una bellesa extraordinària» com és el cas de la sorprenent Dona-arbre. «L'obra torna a ser la mateixa artista que es planta com un arbre; la meva lectura és que es tracta d'un espai de regeneració, de retorn a aquesta natura que et fa créixer com a artista al mateix temps».

L'exposició «Imatges del zoo» que va fer Miralles l'any 1974.

Fina Miralles fa uns quinze anys va abandonar Serrallonga, el seu lloc d'origen, per anar a viure a Cadaqués, una decisió que va prendre «per reorientar la seva vida». Grandas explica que per a ella «la proximitat del mar era molt important» i està convençuda que aquest espai la determina. Com ho fan també tots els «recursos» que utilitza per expressar-se siguin objectes, pintura, fotografia, instal·lacions, filmografia o escriptura. «Explora tots els mitjans que té a l'abast per fer tot aquest recorregut i ho fa posant-los en tensió», diu la comissària. Les instal·lacions de Miralles es nodreixen d'elements de la natura i ens ho qüestiona tot: arbres que creixen en un llit, pedres dins l'armari, palla a l'escriptori... Grandas conclou que els treballs de l'artista són «molt meditats, amb un procés de reflexió que és l'eix central, un eix molt radical i d'un inconformisme no incòmode» per fer-nos veure el món d'una altra manera.

La comissària Teresa Grandas.

Teresa Grandas: «La vinculació d'art i vida en Miralles és fonamental»

Teresa Grandas: «La vinculació d'art i vida en Miralles és fonamental»

Com ha plantejat aquesta exposició?

Feia temps que li donava voltes al projecte i una cosa amb la qual em trobava és que em parlava de l'art preconceptual, l'art conceptual, l'art de la natura, l'art sociològic... A mi em costava dividir i veure tants arts diferents perquè són la mateixa cosa i va més enllà de les etiquetes, a ella se li quedaven petites. Volia extreure les línies principals del seu treball i agafar les obres que millor les representaven i anar fent un diàleg entre elles. És un recorregut lineal que et fa anar fins al final i tornar, se't proposa veure les peces, rellegir-les a mida que camines i en tornar facis noves relectures.

El seu treball reflecteix una manera de viure.

Totalment. Ella fa un procés personal i aquest la fa relacionar-se amb l'obra de formes diferents. Hi ha una part de compromís d'ella amb la seva obra que és aquesta vinculació d'art i vida i això és fonamental.

Creu que haver-se dedicat a l'art d'acció l'ha estigmatitzat?

Ara molts museus ja integren les performances, però als anys noranta, i per voluntat dels artistes, interactuaven entre ells i tenien molt poca visibilitat pública. La Fina fa moltes accions des dels inicis i dins l'àmbit de l'Estat tothom la coneix. No és tant que se l'hagi estigmatitzat, sinó que ella no ha tingut una actitud de fer-se veure, ha viscut al marge del mercat de l'art. Tampoc ha tingut interès a ser visible a grans esdeveniments.