Amb uns versos de Miguel Hernández dedicats a Manolo Gallego, la professora Irantzu Jaione Pérez va obrir, dijous passat, en virtual, el curs de literatura espanyola a Figueres. Ho va fer parlant de dones que van escriure en el Segle d'Or espanyol, que reberen el reconeixement dels seus contemporanis i, malgrat la tasca de moltes institucions actuals per divulgar-les, no apareixen en cap manual de literatura. «Parlar-ne no és una qüestió de complir una quota de gènere o ser políticament correctes, sinó una qüestió de rigor», va assegurar Jaione.
Durant els segles XVI i XVII, les dones quedaven restringides a l'àmbit domèstic, sent l'espai públic dominat pels homes. «El discurs públic de les dones estava condemnat i, fins i tot, el silenci femení s'associa amb la castedat». Tot això estava vinculat, segons Jaione, «a l'honor familiar, el fonament de l'organització social». Tampoc tenia molt interès l'educació intel·lectual de la dona i, molts cops, se'ls ensenyava a llegir, però no a escriure. El convent apareix com un espai de refugi intel·lectual per a les dones com va ser Sor Juana Inés de la Cruz qui ja plantejava la igualtat entre homes i dones i tenia com a mecenes la virreina de Mèxic.
Jaione apuntà noms com Isabel de la Vega o Catalina de Eraúso ( la monja alférez). La professora va incidir en dones que van escriure poesia satírica i burlesca com Catalina Clara Ramírez de Guzmán, que «humanitza el cànon petrarquista», o Leonor de la Cueva. Dins la novel·la va ressaltar María de Zayas i les seves « maravillas» on «representa escenes que al·ludeixen a abusos físics, sexuals i psicològics que pateixen personatges femenins». En teatre aflorà la figura d'Ana Caro de Mallén.
L'escriptora Ana Caro de Mallén retratada per Diego Velázquez.
