10 de novembre de 2020
10.11.2020
L'Empordà
Figueres

«Rere els versos d'Anglada descobrim el pòsit clàssic que sempre la va acompanyar»

La filòloga Carme Pagès publica el llibre 'El solatge clàssic en la poesia de Maria Àngels Anglada'

09.11.2020 | 19:13
Carme Pagès i Júlia Serra

Des que va iniciar els seus estudis de Filologia Catalana, Carme Pagès tenia clar que volia dedicar a Maria Àngels Anglada el seu treball de fi de carrera. Així ha estat.  «El solatge clàssic en la poesia de Maria Àngels Anglada» (Norfeu) aprofundeix en el corpus poètic de l'escriptora que tant va admirar. Pagès confessa que s'ha endinsat dins el món poètic d'Anglada «amb admiració i respecte». El resultat, un estudi minuciós, revelador i inspirador.


Què l'ha portat a endinsar-se en l'estudi de la poesia d'Anglada? És el treball de cloenda dels estudis universitaris.
En certa manera, atès que, si en el seu dia el vaig presentar com a treball de final de carrera i també va ser publicat en un apart als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos (IEE), durant molts anys, vaig cercar el moment per ampliar-lo i procurar editar-lo.

Com l'ha plantejat? Què ha volgut indagar?
He volgut analitzar el rerefons clàssic en la poesia d'Anglada. Aquest vessant està força estudiat en la seva prosa –que també la podríem definir de poètica– però no en la seva poesia, on només s'han publicat articles que, més o menys, parlen de la idea clàssica en els seus versos, però no tan centrats, concretament, en els seus dos principals reculls de poemes. També he volgut cercar els referents mitològics, toponímics i onomàstics que trobem en la poesia d' Arietta i Columnes d'hores.

Quines conclusions obté?
Que la seva poesia resulta tan singular precisament per aquest solatge clàssic que trobem rere les metàfores dels seus versos, un pòsit que no solament prové dels clàssics grecoromans, sinó, i també, de tot un seguit de poetes amants de l'hel·lenisme i que trobem més propers en el temps i en la nostra cultura actual, tals com Verdaguer, Espriu, Riba, Quasimodo, Kavafis, Seferis, Pla, Montale o Barile, i un llarg etcètera d'autors que admirava i que van ajudar a formar aquest solatge de l'embriagador vi de la poesia.

Per què el classicisme tenia tan fascinada Anglada? Com la va influir en l'obra poètica?
Anglada va beure d'aquesta cultura des de molt joveneta. Ella, que era de Vic, admirava profundament Jacint Verdaguer i s'aprenia de memòria alguns fragments dels llarguíssims Cants espirituals del poeta de Folgueroles. Després, en el batxillerat cursat a Vic, va tenir professors que la van marcar en aquest sentit, tals com Joan Petit, professor de Filologia Clàssica, i Joan Bastardes, membre de l'IEC i director de les Oficines Lexicogràfiques. Encara recordo quan Anglada em va aconsellar la lectura del llibre de Bastardes Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, que encara conservo. Després seguiren els seus estudis universitaris de Filologia clàssica que l'obligaven a fer llargues traduccions de grec i de llatí. No resulta estrany, doncs, descobrir, rere els seus versos, aquest pòsit clàssic que la va acompanyar tota la vida.

Quins valors ens apropa la seva poesia?
Deixant de banda el misteriós món grecoromà que la seduïa i que queda palesat en els seus versos, els valors que ens transmet en la seva poesia són els que fluïen de la seva personalitat: sinceritat, civisme, denúncia, dolor per les causes perdudes, delicadesa, harmonia, musicalitat...


He vist que Anglada admirava molt Carles Riba, un altre poeta que ens acosta Grècia. Compartien altres trets en comú? Tenia altres poetes de capçalera?
Bé, Riba era un dels molts que admirava i del qual també n'aconsellava la lectura, però no més que Espriu amb qui coincidia en l'esperit de denúncia per la manca de llibertat a què ens sotmetia el règim franquista. Amb Espriu, es van cartejar i considerava que el poeta de Sinera es mereixia el Premi Nobel. Tot i que Anglada porta aquests poetes en la seva ànima, els poemes d'Anglada, al meu entendre, són molt més cadenciosos que els dels qui considerava mestres, potser, perquè jo sempre he preferit la poesia curta, la que condensa grans missatges amb belles metàfores i breus mots.

Aquest estudi ha estat un repte important per a vostè?
Sí, podria ser pel respecte que em mereixia, tot i que quan vaig iniciar els estudis de filologia ja tenia clar quin seria el meu treball de final de carrera, que versaria sobre la seva obra. Amb tot, vaig voler publicar primer l'assaig Renada-Laura Portet: la seva essència (2017), a qui també admiro, per la ponderada consideració amb què tenia d'Anglada, considerava que havia d'anar perfeccionant el meu humil treball.

El llibre inclou il·lustracions de Júlia Serra Coll. Com va anar aquesta col·laboració?
Ha estat una estreta col·laboració, perquè la Júlia Serra és la meva neta. És una virtuosa del dibuix; la seva passió. Per això vaig pensar en ella per a la il·lustració del llibre. Primer li vaig encarregar el dibuix de la portada, la de Victòria de Samotràcia i vaig quedar meravellada de l'esbós que em va enviar. Després li vaig anar demanant els següents dibuixos dels poetes clàssics d'antany, la imatge d'Anglada, la Plana tramuntanosa de l'Empordà, la Plana Boirosa de Vic... i tant a mi com als editors ens van seduir. De petita va fer activitat extraescolar de dibuix i pintura. Ja de gran, va cursar tatuatge a Vic.



El solatge clàssic en la poesia de Maria Àngels Anglada
Carme Pagès
Norfeu
18 euros

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook