Fa poc més d'un any, Ramon Pujolboira va morir. Ho va fer en un moment de plenitud creativa deixant a mig fer projectes que l'emocionaven. És el cas de les pintures de l'absis de l'església de l'Estartit, un nou repte que havia assumit i que donava continuïtat al que ja havia fet a Albons i Santa Coloma. Sense Pujolboira, però, tot es va aturar. Durant un temps. La voluntat ferma dels promotors, de la vídua i el fill del pintor, Carme Jornet i Aleix Pujol, i, per descomptat, de la pintora Cathrine Bergsrud, la darrera gran obra imaginada per Pujolboira, El Baptisme de Crist seixanta metres quadrats de pintures, és a punt de veure la llum.

Per a Carme Jornet no ha estat fàcil. L'absència pesava. Cada vegada que entrava al taller, percebia el seu home allà, entre les seves obres, els esbossos, els pinzells. També en l'obra de l'Estartit de la qual ja havia fet quasi la meitat. «Necessitava veure-les cada dia però també m'entristia», reconeix. Va ser aleshores quan, tant el mossèn de l'Estartit -que també és el d'Albons- com els promotors de l'obra, van expressar-li el seu desig de continuar. Jornet va cercar entre tots els pintors que coneixia qui voldria fer-se'n càrrec. Després de moltes negatives va arribar fins a Cathrine Bergsrud (1969), una pintora noruega instal·lada a Catalunya des del 1991 que va acceptar la proposta.

Bergsrud no coneixia l'obra de Pujolboira. Mai s'havien vist però, després d'aquests mesos d'immersió, la proximitat entre ells dos ha estat sorprenent. Ho ha propiciat la generositat amb què la família del pintor li ha obert les portes de casa seva, del taller i de la vida de Pujolboira perquè entengués totalment la persona i el creador. Durant aquest camí es va adonar que es trobava pròxima a ell: «Soc autodidacta, com ell, i orgullosa de ser-ho. No vaig voler estudiar Belles Arts o en una acadèmia perquè es crea un grup elitista que segueix la tendència». Ella tenia ben clar des de petita «que volia pintar i què volia pintar». La fascinació per la figuració i l'atemporalitat, doncs, han centrat sempre el seu treball. «No segueixo un estil o una moda», diu, quelcom que també l'acosta a Pujolboira. «Els dos, a més, ens considerem pintors, no artistes; això ho dic amb molt d'orgull al nostre ofici», assegura.

«Una fusió de les dues paletes»

«Una fusió de les dues paletes»Cathrine Bergsrud no ha volgut «imitar» l'obra del pintor empordanès -«és molt difícil fer-ho»- sinó, cercar «una fusió de les dues paletes» per permetre una transició perfecta. Tot i això li ha calgut acostar-s'hi, entendre la mirada de Pujolboira amb profunditat i, fins i tot, superar alguns obstacles. El més destacat, potser, passar de pintar a l'oli, com estava acostumada, a fer-ho a l'acrílic, una diferència substancial. «En Ramon era molt bon pintor i no volia que allò que pogués fer jo el deixés malament, volia fer una cosa digna i això pesava», confessa Bergsrud a qui la magnitud de l'obra no la va espantar d'entrada tot i que ella mai havia fet peces tan grans, ni murals ni, evidentment, pintures dins un temple. Això darrer la fa sentir especialment orgullosa perquè en poques ocasions una dona ho ha aconseguit. Carme Jornet també ho sent així i en destaca, a més, la força del traç de la pintura de Bergsrud.

El paisatge mediterrani, sempre present

El paisatge mediterrani, sempre presentPujolboira no començava mai cap obra sense tenir-ho, prèviament, tot documentat, estudiat i dibuixat. També va ser així amb aquestes pintures. Abans de morir, doncs, va poder enllestir poc més de la meitat del conjunt, la part més lluminosa de la representació d' El Bateig de Crist, on es veuen alguns personatges caminant, amb els peus dins les aigües transparents d'un riu que podria ser el Ter o el Jordà, si es vol, emmarcats en un paisatge netament mediterrani amb el mar i les illes Medes de fons.

Última obra de Pujolboira

Última obra de Pujolboira

Bergsrud va trobar-se, doncs, el llegat d'ell, totes les figures en format natural traçades en paper d'embalar, així com un projecte en petit format. La pintora ha respectat la composició i els personatges originals i ha conclòs més de la meitat del mural, la part més ombrívola, i on apareix el bateig de Crist. Com Pujolboira, Bergsrud ha utilitzat persones de la família del pintor i d'Albons per donar personalitat a les figures. «La connexió amb en Ramon ha estat profunda i haver pogut pintar en el seu santuari ha estat molt especial, ell m'ha agafat de la mà i m'ha guiat», afirma mentre se li il·luminen els ulls tot lamentant no haver-lo conegut en vida. «He après molt i vull fer més projectes com aquest, són tan intensos», diu.

El darrer i decisiu pas és el muntatge de les pintures a l'església de l'Estartit que comença aquesta setmana i s'allargarà unes quantes més. Aquí hi entra la complicitat i els coneixements del fill de Pujolboira, Aleix, qui havia treballat frec a frec amb el seu pare en anteriors muntatges d'aquest estil i d'amics que voluntàriament s'han ofert. El pintor ja havia previst els entrebancs que tindria en el temple, molt afectat per les humitats, i va dissenyar-ne la solució: les pintures es muntaran en una estructura de fusta especial pensada per ell, que embolcallarà les parets de l'altar. Bergsrud, però, ja ha pintat la cúpula, no afectada per les humitats, inspirant-se en celatges de l'Empordà que, de fet, quasi ha tocat, ja que es troba a més de vuit metres d'alçada.