«Lo romàntic no són ni les penes del viure propi ni el desempar ni els amors, lo romàntic, lo que rebenta el cor, és això, inventar formes». I el poeta Enric Casasses, darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ha triat tres inventors de formes -Paganini, Gaudí i Josep Blanch i Reynalt-, tres creadors «que m'han enamorat», confessa, i els ha unit en el llibre Assagets, una proposta innovadora, tant en el contingut com en el disseny, escrita tota en minúscules que, com diu Casasses, mantindrà «mentre no s'anul·li el judici contra» Jordis Cuixart i Jordi Sànchez.

Dels tres artistes, Casasses ressegueix les seves veus i, amb elles i les seves creacions, reflexiona sobre l'art i què significa en si mateix. Paganini és «el model de l'artista romàntic», un músic que fa música perquè li agrada fer-ne, capaç «de dur el violí on no havia anat mai». De Gaudí, el poeta es fixa en la seva faceta com a pensador que ha anat resseguint amb els pocs escrits que va deixar i les entrevistes que va donar. «És interessantíssima la seva manera de pensar i opinar, tot ho té pensat, la relació de l'espiritualitat amb la matèria, amb la cultura, el menjar, tot».

El compositor castelloní Josep Blanch i Reynalt, autor de més de cent cinquanta sardanes, és el protagonista del tercer assaget titulat amb el porró en fresc. Fa dos anys, Casasses va escoltar una peça seva, Judici final, en un disc de sardanes obligades editat per la cobla Marinada. Això el va encuriosir, sentiment que va anar creixent més i més fins que va escoltar amb el porró en fresc que ell defineix «com un himne». Aleshores «em vaig imaginar tota l'escena i vaig voler fer-li jo un himne a la vitalitat, la joia i les ganes de viure que té». És, en resum, «un càntic a aquella vida de poble». «Quan ell titula amb el porró en fresc, aquesta preposició indica una situació, tota una gent que està amb el porró en fresc, és un elogi del banquet on el motor és la parla, l'entendre's», diu el poeta qui ha «escrit i dedicat l'assaget als antics i als que hem vingut després», és a dir, a qualsevol que el llegeixi a diferència del de Gaudí que és «per als convençuts».

El músic i compositor castelloní, Josep Blanch i Reynalt.

Irònicament Casasses escriu sobre Blanch i Reynalt que «era de castelló d'empúries, també», mentre que rescata un epigrama que Fages li dedicà i que ell reprodueix: «Per què ompliu, mestre blanch, tan complicats pentàgrames que els músics suen sang i les tenores llàgremes?». De l'assaig de Casasses, una pot albirar la personalitat de Blanch i Reynalt qui, passat el temps, esdevé tot un personatge, un home que sabia gaudir de la vida. Moltes de les seves sardanes porten nom de dona o en fan referència: La molinera i el músic; La noia matinera; La deixa-flaires; Fina de coll; La millor amiga; La ben plantada; A uns ulls, a una rossa...

El poeta no es pot estar d'incloure en l'assaget un apèndix amb una dedicatòria de la sardana Ametllers florits que va fer a les noies de Garriguella el mateix compositor, el 14 de setembre de 1945. Entre altres floritures, el mestre els diu: «Aquesta vegada el compositor ha pogut prescindir del concurs que sovint li presta la seva musa inspiradora en l'hora de proposar-se escriure música. Ha bastat, solament, evocar la vostra singular simpatia i recordar la vostra per tots els conceptes exuberant bellesa...». Amb les ganes s'ha quedat Casasses, i així ho confessa, d'escoltar una sardana amb el títol sorprenent Aquella fulana, que el compositor va escriure quan tenia seixanta anys llargs. Casasses admet que la seva música «no és cabaretera», sinó que tenia una gran qualitat. «Enric Morera en tenia plena confiança en ell i li passava esbossos de sardanes perquè li fes l'orquestració», comenta el poeta qui observa molts trets en comú entre sardanes de Blanch i Morera.

D'altra banda, la cobla Marinada, de la qual és director artístic el castelloní Martí Fontclara, ja ha contactat amb Enric Casasses per mirar, «quan ens traiem les mascares», de tirar endavant un projecte conjunt entorn el compositor i que pogués estrenar-se a la vila comtal. «És il·lusionant», assegura el poeta.