L'escriptora Núria Esponellà ha tardat més de quatre anys a escriure «Ànima de tramuntana», una novel·la amb la qual ha guanyat el 53è Premi Prudenci Bertrana i que ja enfila la tercera edició. Dedicada a totes les dones que l'han precedit, ens evoca l'existència de dues dones -una al present i l'altra dos mil anys enrere, a Indika- que resten unides pel dolor davant la mort d'aquell que més estimen, el seu fill. El llibre s'havia de presentar presencialment aquest dijous a les 19 hores a Figueres però les restriccions l'obliguen a fer l'acte en streamig, a la mateixa hora, a través d'Instalive acompanyada de la periodista Mar Casas. Al matí també té previst signar exemplars a les llibreries La Bookman (10 hores), La Ploma (11 hores) i L'Auca (12 hores).
Creu que és la seva novel·la més completa, la que recull tot el camí fet?
Jo crec que sí, perquè li dono aquest enfocament diferent pel que fa a la narrativa, amb una narradora que explica el present i al mateix temps el passat. No ho havia fet mai, he fet ficció dins la ficció. La narradora del present, l'arqueòloga (Mínia), explica la història d'aquesta dona del passat i la imagina. Això em va permetre formular hipòtesis sobre el passat històric, perquè sobre aquest també hi havia moltes incerteses. També és la més completa perquè hi apareixen molts temes, però l'essencial és la recerca de sentit de la vida. La vida té sentit en si mateixa, però en moments difícils, si tens la capacitat de reconnectar amb la teva pròpia essència, que està relligada a l'univers, som una baula dins una gran xarxa universal, reconnectem amb la nostra força veritable.
Quina és aquesta força veritable?
La que ens sosté en els moments realment difícils. Per parlar-ne he desplegat una sèrie de temes com l'amistat, l'amor, les relacions trencades, com afrontem les pèrdues, la nostra capacitat de reconnexió amb la terra, les relacions amb la família i com ens pesen els patrons apresos, adquirits o heretats... I a part tot aquest passat iber. Així que no deixa de ser una novel·la històrica dins un relat intimista.
Quina complexitat relligar-ho tot.
No ha estat gens fàcil. La part de documentació era difícil. Ja em van avisar uns quants arqueòlegs. Deien que era un període molt fosc i que tot i que cada vegada hi ha més informació, em trobaria moltes llacunes. Tenien tota la raó, però no vaig fer cas perquè m'agraden els reptes.
Que han estat...
Afrontar dos tabús. El primer, parlar dels nostres ancestres, que són els ibers indiketes dels quals ningú ens n'ha parlat en ficció.
Sobre ells pesen molts prejudicis.
Sí, com si fossin quatre indígenes salvatges que no tenen cap comprensió de la vida i l'univers, quan jo crec que és completament el contrari. Evidentment que tenien alguns costums que ara considerem molt salvatges com tallar els caps, però també una cultura molt més arrelada a la terra que nosaltres i entenien la mort i la vida com a part del cicle de l'existència. Nosaltres l'hem perdut i ens hem desconnectat d'això.
I el segon tema tabú...
La mort, quan és part de la vida. L'ideal és que la gent pogués morir a casa o almenys això imagino per mi. Molt millor que morir sol, com ha passat amb la Covid-19, sense acompanyament, en un hospital. Acceptem la mort com a part de l'existència, integrem-la i deixem de patir tant. El dolor implica patiment i no hi ha res més trist que veure patir una persona que estimes, al final de la vida. Però si ens resistim, encara en creem més, de patiment.
La Mínia intenta lluitar contra el dolor i s'enganxa a pensaments que li fan mal.
No tenim eines, no ens han ensenyat a prendre distància de les emocions quan aquestes ens corprenen i ens sentim completament posseïts per elles. Quan estàs trista ho estàs tota tu. L'aprenentatge seria que tu no ets aquella emoció i això la Mínia ho fa a través de la seva amiga Estel, que és infermera, i que veu aquesta manera d'enfocament diferent davant el dolor i la vida.
La Mínia en el present i Ekinar en el passat, connectades per la pèrdua.
Mínia perd el fill en estat de gestació avançada. D'aquest tema ara se'n comença a parlar més, perquè per a la societat aquest fill no existeix, però per a la mare i el pare és un dol, i gran. L'empoderament veritable, que va fent la Mínia en aquest sentit, és el de saber-se distanciar de les seves emocions i pensaments i veure què la perjudica per poder-ho millorar.
Ella troba una sortida escrivint.
La Mínia es consola escrivint la història d'Ekinar, aquesta dona del segle III aC, i a mesura que escriu pot fer buidatge de les emocions. És el que fem molts escriptors que després ho transformem en literatura però en realitat, quan parlem de sentiments, estem parlant d'aspectes que nosaltres hem viscut o coneixem.
La Mínia s'emmiralla en Ekinar.
Perquè els sentiments són universals i la història de la humanitat va repetint una sèrie de patrons. No sabem gestionar les emocions i compartim les mateixes experiències de vida.
Ella s'adona que la felicitat és...
Estar en el present, que la felicitat no l'ha de perseguir, ha de viure el moment amb el màxim de plenitud possible. És el seu aprenentatge, reconnectar-se amb la vida.
En el llibre diu: 'Només som una llavor'. És el llegat que molts neguen reconèixer.
Sí, és la veneració als ancestres. Per mi, aquesta novel·la ha estat una culminació d'una acceptació total de la meva família ancestral. Entenc que tot el que he heretat, i en aquest cas hereta també la protagonista, m'agradi o no m'agradi, és per bé i m'ha portat a ser com soc, també. I allò que no ens agrada és potser el que hem de transformar o acceptar, simplement, però no voler canviar els altres, perquè no es pot, a no ser que després creïs sofriment cap a tu i cap als altres. Cal també aprofitar la part positiva perquè allà està la veritable força, en el tribut a la família, en la reconciliació familiar.
La part històrica té molt de pes.
Sí, i estic molt contenta. He aconseguit parlar al lector, a través de la protagonista, i que tingui una visió molt versemblant del que va passar en el temps iber. Fins a l'últim dia vaig lluitar per poder posar noms als topònims, rius i muntanyes. Els textos grecollatins tots divergeixen.
Per què tant desconeixement?
Perquè no tenim cap pedra de Rosetta per poder traduir l'idioma iber i tampoc han aparegut documents llargs que ens poguessin explicar una mica. A més, els que van narrar coses dels ibers van ser els forasters. Quan puc assegurar un nom, el poso, i si no, no, per no confondre el lector.
En un moment donat, la Mínia recorre el món iber. Vostè ho ha fet?
Sí, he fet totes les rutes i camins ibers. Caminar em connecta amb la terra i fer-ho sola i veure aquests paisatges, sentir i trepitjar la terra m'arrela molt. M'interessa perquè és veure per on passava aquella gent fa dos mil anys i el paisatge de l'Empordà antic, molt diferent de l'actual. M'ha costat bastant dibuixar aquest gran estuari, però tenia una passió-obsessió per fer-ho.
Aleshores la comunicació era fluvial.
Hi havia molts més aiguamolls, maresmes, tot era navegació fluvial. Els ibers eren navegants d'aigües dolces, no mariners, ells vorejaven costa i, si van construir vora mar, va ser perquè fossin assentaments per varar les barques i fer el trajecte comercial cap a Emporium, Rhode i altres ports grecs o ibers perquè també anaven remuntant els rius cap a les zones interiors. Els ibers estaven molt organitzats territorialment i convivien en pau amb altres pobles. També assimilaren déus, però ells tenien els seus, com a mínim un déu consort i una deessa mare.
Què és el que li interessava?
Saber com es curaven, què demanaven a la divinitat. En el cas dels grecs foceus, tenien el temple d'Asclepi on anaven a curar-se. Els sacerdots els induïen al somni i se'ls apareixien els déus. Els historiadors s'ho miren amb escepticisme, però hi ha un punt de veritat. Quan Aristòtil es va sotmetre als misteris d'Eleusis, en va sortir canviat, es va adonar d'una altra dimensió de l'existència. Tots tenim aquest moment d'eternitat, en què et sents part de tot i que no hauríem de perdre durant el dia.
Ànima de tramuntana
Núria Esponellà
Columna Edicions
496 pàgines - 21,50 euros
