Franch plays Franck és el nou cd d'Elisabet FranchFranch plays Franck (Sant Cugat, 1983), una flautista que en els darrers deu anys ha tocat a la Scala de Milà, al Bolxoi de Moscou i al Carnegie Hall de Nova York. Dimecres passat ho va fer en format streaming, des dels estudis MusicLan d'Avinyonet de Puigventós al costat d'Albert Guinovart dins els concerts de La-sala.online.

El nom del disc sembla un joc.

L'havia de fer (riu). Els flautistes toquem molt la sonata de Cesar Franck i jo dient-me Franch...

Neix fruit d'un premi.

La 27a World Music Competition que es va fer l'any passat a Espanya i vaig participar de casualitat, entre dos concerts.

Quina intensitat.

En fer de solista i combinant concursos va així i més si vius fora com m'ha passat a mi els darrers quatre anys treballant a la Xina (a la Tiajin Symphony Orchestra). Ha estat una experiència brutal però en estar tan lluny em bloquejava la possibilitat de fer concerts aquí. Així que he tornat per fer carrera aquí.

A què renuncia anant en solitari i no amb una orquestra?

Ets tu sol, vas coneixent molta gent però costa molt tenir un lloc per sentir-te teu perquè sempre estàs en itinerància.

Una coneixença ha estat la d'Albert Guinovart.

És un músic que sempre havia admirat i és un regal poder tocar amb ell i molt especial tocar les seves obres amb ell.

Amb dotze anys es va iniciar en l'estudi de la flauta.

Mentre feia classes de violí i piano al conservatori vaig escoltar la flauta i em va captivar. No veia clar si podria fer-ho perquè són instruments molt diferents i jo ja era gran, però els meus pares ho van acceptar. Van pensar que era jove i que havia de descobrir el que m'agradés.

Tenia clar ser flautista?

No. Als 18 anys vaig començar Comunicació Audiovisual, però el segon any vaig trobar a faltar molt la música i vaig optar a l'Esmuc. Només donaven dues places i vaig pensar: 'Si entro faig música, si no segueixo amb Comunicació'. I vaig entrar.

Què recorda d'aquells anys de formació?

Molts dubtes, moltes classes, i després marxar a l'estranger, a França i Itàlia. És quan comences a veure la realitat d'aquesta carrera que comporta molt sacrifici i no acabes mai.

Marxar fora és important?

Com més bagatge tens, més preparada estàs per al futur.

A Itàlia va entrar a l'Orchestra de l'Scala de Milà.

Vaig fer aquelles proves sense pensar que les podria guanyar. Les vaig preparar amb el professor per tenir la sensació del que són audicions d'orquestra i controlar els nervis. Potser perquè tenia assumit que no podia optar vaig anar-hi amb tranquil·litat, fins que vaig arribar a la final. Va ser un canvi molt radical. Jo estava a París, acabant l'últim any de carrera i a punt de fer l'examen. Em van dir, però, que al cap d'un mes ja estaria fent un concert a la Scala i després al Bolxoi.

Una porta oberta al món.

A voltes, veient grans músics i cantants, t'ensenya com n'ets de petit. Et fa ser conscient que treballant pots arribar, però no deixa de ser molt difícil.

En el camí ha conegut grans mestres com James Galway.

El meu mentor. El 2013 em va donar el premi Racing Start que entrega a flautistes que creu que faran carrera. Ell em va regalar una embocadura de flauta que és una rèplica de la seva i amb el seu nom gravat. Això és una motivació cada dia. Penso, si ell creu en mi, no li fallis. Li dec molt, la meva forma de tocar està molt influïda per ell.

Ha trobat generositat.

El món de la música és molt tancat i competitiu, però els personatges més grans que he conegut, com Galway, Dudamel o Noseda, són els més humils i més predisposats a ajudar-te.

Com definiria la flauta?

Com un instrument exigent i cadascú intenta trobar la seva veu amb ell.

Com se sent ara?

Contenta. Va ser una decisió arriscada, la de voler ser músic, i potser el sacrifici més gran, però també el més bonic. La veritat, no em sé imaginar la meva vida sense fer música.