Durant més de tres dècades J.M. Hernández Ripoll va exercir de crític musical i columnista cultural, també de guionista televisiu. Ara fa uns anys va apostar per la literatura, en concret, per la novel·la negra fent néixer al detectiu Simón Prisco. Mentre esperava veure publicada la seva primera novel·la, La sonrisa helada (2016) (Cal·lígraf), ja començava a embastar l'esquelet de La mort del rei Gaspar. De nou, protagonitzada pel seu irreverent i sorneguer detectiu Simón Prisco, amb ella s'ha endut el III Premi Empordà de novel·la. L'ha editat Brau.

Felicitats, tardanes, perquè el premi es va fer públic a l'abril, quan s'havia d'entregar.

Aquest virus... jo encara no he recollit ni el premi. Ho vaig saber el dia abans de Sant Jordi i no m'ho creia. Estic molt content.

Es va sorprendre?

Sí, perquè és novel·la negra i no acostuma a ser molt habitual. Aquest és un gènere que es considera un subgènere, com si fos més frívol i jo crec que una bona novel·la negra ha de tenir una forta càrrega de crítica social, que per això és negra. Només cal pensar en Carvalho de Vázquez Montalbán. Ell va guanyar el Planeta amb una novel·la negra.

Per què se la menysté?

Persisteix l'estigma i potser la culpa és que hi ha una proliferació brutal de novel·la negra, hi ha un boom social, amb més i més congressos i producte. Així que, guanyar un premi amb una novel·la negra és per sentir-se orgullós.

La mort del rei Gaspar manté els eixos de l'anterior: acció, humor, sexe, misteri i sornegueria.La mort del rei Gaspar

És molt semblant, sí. Parteix d'un accident on mor un cantautor famós, Pol Satí, mentre feia de rei Ros a la cavalcada de Barcelona. La investigació et porta a conèixer tots els estrats socials: des de la gent que viu a la perifèria, la que treballa fins a rics ostentosos. La novel·la negra et permet fer un repàs de totes les capes socials, de com viuen, es relacionen i com actuen.

Com definiria el nou llibre?

Té un punt de caricatura de tot l'ambient entorn del sector musical -grups, mànagers i discogràfiques-, gent que viu i que està vinculada amb aquest món. Pots estripar una mica, és el meu estil, una mirada honesta fent un pas enrere tenint un punt d'escepticisme sobre com funciona tot i, a la vegada, tenir la capacitat de poder riure't d'una manera elegant.

Amb el detectiu Prisco.

Tota la història està narrada en tercera persona i és aquest narrador el que dona aquest punt d'humor que Simón Prisco té però és complementari a ell. Al Prisco, li foten un jec d'hòsties o es fa el milhomes i sempre acaba escaldat o es fa el xulo i resulta que el seu cor li pot més que el cap. Això el narrador també ho utilitza per fotre's amb el mateix protagonista que, en definitiva, és com saber riure's d'un mateix.

En Prisco dona per molt...

Sí, i a més veus l'evolució no només com a detectiu, també de la seva vida personal, de les seves relacions i la gent que l'envolta.

Alcohol, fum, sexe...

Caràcters com el d'en Prisco han existit i existiran sempre. Al gènere masculí li passa sovint, i no et parlo des de la desobediència. Un mostra un caràcter molt més dur del que és en realitat perquè t'han educat a no mostrar les emocions quan en realitat ets un pobre sentimental.

Rere tota novel·la s'hi amaga molta dedicació.

Abans de posar-me a escriure, que és molt mecànic, ho haig de tenir tot clar, si no escriure és un viacrucis. No soc d'anar improvisant. Faig uns esquelets molt complets, cosa que m'ajudava molt en la meva època de guionista. Hi apareixen els personatges, trets distintius, les situacions que van passant capítol per capítol, perquè, si no, la narració se'n va i tornar és complicat. Ara, que jo m'ho passo molt bé escrivint, fins i tot ric sol.

Tindrà continuïtat?

Ja hi estic treballant. Quan va començar tot, la idea era iniciar una saga o, almenys, una trilogia.

I versió televisiva?

M'encantaria i ho he pensat però encara és d'hora. El que sí que té és banda sonora. El cantautor Dani Flaco ha musicat la cançó original de la novel·la, El problema de Houston, suposadament un èxit de l'estiu del 1999.