Quan tenia quinze anys, Miguel Peidro (Alcoi, 1950) va deixar l'escola. Ell volia pintar. A casa, però, necessitaven sous i va decidir treballar de nits en un forn de pa i disposar del dia per pintar. Ho va fer fins que va caure malalt. Aleshores el seu pare va veure que no era una passió passatgera i va acceptar-li que ho provés. «Va fer un acte que sempre li agrairé», reconeix Peidro. Segurament sense aquell gest patern, l'artista no hauria pogut sentir la vida plena que, diu, ha viscut gràcies a la pintura. Per ell, és un batec interior que ha omplert tota la seva existència, «una necessitat que neix de dins» i que, encara avui manté intacta i que es manifesta en les obres que crea, com ara les que aquests dies s'exposen a la galeria El Claustre de Figueres, per ell, «de les millors d'Espanya on sempre m'he sentit molt ben acollit».

Miguel Peidro és un artista que s'ha anat fent a si mateix amb tossuderia. «La meva família era molt humil i no em podia pagar els estudis de Belles Arts a València», explica. Això va ser, en contrapartida, un esperó que el va dur a recórrer tots els tallers de pintors propers «per observar-los» treballar. Així va fer moltes amistats: «Els queia bé, tot el que veia ho practicava, els ho ensenyava i ells em corregien». Fins que va entrar en un taller amb una quinzena de pintors amb estudis i aquella va ser realment la seva escola d'art. «Tenien moltes visions de maneres de pintar i em van ajudar molt», reconeix tot apuntant que «la millor manera d'aprendre és practicar, fixar-t'hi».

El paisatge va aparèixer ben aviat en la seva obra i malgrat provar altres gèneres «per demostrar-me que ho podia fer» sempre hi retornava. Va ser un amor absolut. «Jo no només el pinto, sinó que vaig cada dia a la muntanya», reconeix Peidro trencant una llança per la bellesa muntanyenca d'Alacant. Ell viu i sent el paisatge. Quan camina percep els colors, les tonalitats. No és un caminant qualsevol. Coneix bé la muntanya i, sobretot, els Pirineus que ha recorregut amunt i avall deixant-se seduir pels seus racons, un d'ells, la Vall d'Aran, pel qual se sent fascinat. També la zona de Castella, on el paisatge canvia totalment, o fins i tot, els Alps. A Figueres, s'hi poden veure molts d'aquests espais tardorals, perquè és aquesta estació, amb els seus colors, quietud i calma, per la qual se sent més atret. «El pintor no ha d'anar a buscar el paisatge, és ell el que et crida», afirma. Quan va a pintar, ell no hi va amb la predisposició de fer-ho. «És una connexió entre el que a tu t'agrada pintar i el que la natura t'ofereix», assegura

Transmetre un sentiment, una emoció

Transmetre un sentiment, una emocióPeidro reconeix l'admiració per altres paisatgistes, veritables mestres com Elías Garralda i Josep Colomer. Veure com tractaven aspectes com la llum, els colors, el colpeix. També s'adonava de com pot ser de diferent la visió que d'un mateix espai poden donar dues mirades. La seva traspua tranquil·litat. Potser per això la seva obra genera molt interès al Japó on exposa des de fa més de deu anys. Allò que diu més el satisfà, és parlar amb les persones que contemplen la seva obra, quelcom que ara amb la pandèmia ha vist limitat. «Veure gent molt senzilla que em diuen sincerament que no entenen d'art però que els agrada la meva obra perquè l'entenen i els ha transportat a records i vivències... A mi això m'omple perquè la pintura és un llenguatge amb el qual jo vull transmetre el que sento quan pinto».