El Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera acumula documents, certificats, fotografies i, sobretot, objectes personals que van pertànyer a les víctimes de la persecució nazi i que ressegueixen una part de les seves vides i de la història. A través de l’exposició Stolenmemory, s’ha proposat trobar els hereus dels deportats per lliurar-los les seves pertinences. «Els objectes serveixen per recordar intensament els deportats però també per saber més sobre la seva història i per honorar la seva memòria després de molts anys de silenci», assenyala el director del MUME, Alfons Quera.
La mostra s’apropa a la tragèdia dels camps de concentració fent un repàs breu de les vides d’una vintena de deportats, molts d’ells catalans, a través d’una cinquantena d’objectes. Es divideix en dos àmbits: per una part es mostren objectes que esperen ser retornats així com aquells que, gràcies a tota aquesta labor, ja han estat tornats als familiars.
Comissarien l’exposició l’investigador Antoni Muñoz i l’historiador i conservador del Mume Miquel Serrano, que destaca el cas especial del deportat Francesc Anguila Pascual, nascut a Verges el 8 d’abril del 1887 i que havia viscut a Figueres. «És singular perquè la seva neta Montserrat Anguila ja tenia coneixement del rellotge que ara s’exposa al Museu, tot i que no havia fet cap pas per recuperar-lo». Francesc Anguila era un treballador agrícola que va viure a Figueres amb la seva dona Teresa Guisset. El Servei de Seguretat de la SS el va arrestar a França i, el 24 de maig de 1944, va ser deportat al camp de concentració de Neuengamme. Va fer treballs forçats al subcamp de Barkhausen, on va morir.
No s’ha tingut encara la mateixa sort amb Vicente Borjabad Alguacil, nascut a Matute de Almazán (Sòria) el 7 d’octubre del 1888, que va viure i va morir a la Jonquera. El MUME va tenir coneixement, l’estiu passat, que havia estat deportat i fins ara no hi ha pistes dels seus familiars. Borjabad va ser alliberat el 29 d’abril del 1945 del camp de concentració de Sandbostel i va tornar a Espanya. Es va instal·lar amb la seva dona al municipi jonquerenc. Al Museu s’exposen un rellotge, unes claus, un anell, fotografies i documents que li pertanyen.
Objectes del deportat Vicente Borjabad
#Stolenmemory està coorganitzada pel MUME, els Arxius Arolsen i la Universitat Rovira i Virgili, amb el suport del Memorial Democràtic i la col·laboració important dels familiars que han cedit una part dels objectes de deportats. Vol fer visible la feina dels Arxius Arolsen-Centre Internacional de Persecució Nazi, que són els custodis de gairebé 3.000 objectes d’internats en camps de concentració, principalment de Neuengamme i de Dachau i esperen ser retornats a les famílies dels seus propietaris. Entre aquests objectes s’hi troben peces tan quotidianes com rellotges, fotografies, arracades o estilogràfiques.
Centenars de famílies localitzades L’any 2016, Arolsen Archive va posar en marxa la campanya #Stolenmemory que li ha permès localitzar centenars de famílies dels deportats i entregar-los els objectes robats pels nazis. Com a part d’aquesta campanya, els Arxius van presentar el 2018 a la seu de la Unesco a París una exposició amb fotografies dels objectes. Des de llavors, s’ha mostrat a Venècia, Cracòvia, aquest estiu passat a Catalunya, primer a Barcelona i des de finals de setembre a la Jonquera, on es podrà visitar fins al 14 de febrer, «amb testimonis de deportats vinculats al territori» destaca Serrano.
En el context de la Segona Guerra Mundial, més de 10.000 exiliats de la Guerra Civil catalans i espanyols van ser agafats pels nazis i desposseïts de les seves pertinences per les SS que va destruir la major part de la documentació i objectes que hi havia als diferents camps, altres van ser recuperats pels supervivents o pels companys dels morts després de l’alliberament. La resta es preserven fins avui a l’Arolsen Archive. Quan el 1942 la Creu Roja va demanar a Himmler que autoritzés l’enviament dels efectes personals dels espanyols morts als seus familiars, el ministre es va negar per tractar-se, va dir, de petites coses sense valor. #Stolenmemory fa possible que, 75 anys després del final de la Segona Guerra Mundial, desenes de famílies de deportats espanyols recuperin aquestes «petites coses» que, tant per a ells com per a la memòria democràtica europea, posseeixen un valor incalculable.
En el marc de l’organització de les exposicions a Catalunya, els Arxius Arolsen han pogut retornar objectes personals a les famílies dels deportats Francesc Anguila, Ernest Bauló i Pepita Maranges. Però Arolsen Archive custodia encara objectes de 28 espanyols deportats a camps de concentració. «Per fer balanç del que ha representat la posada en marxa de la campanya, a l’inici hi havia una mica més de seixanta» remarca Serrano.
Documents i una fotografia que fan referència al deportat Francesc Anguila
Montserrat Anguila: «Hem recuperat una joia perduda de la família, l’únic record de l’avi»
Poc coneix la Montserrat Anguila, veïna de Figueres, del seu avi, Francesc Anguila, nascut a Verges el 1887 i deportat al camp de concentració de Neuengamme juntament amb molts altres exiliats. El germà del seu avi també va ser deportat, però va sobreviure. «Havia sentit a casa que el meu avi era traginer i que transportava gent d’Espanya a França». Va ser a França on les SS el va arrestar el 1944. La Montserrat el coneix com «l’avi dels bigotis», perquè duia uns bigotis similars als de Dalí, explica, «però pràcticament no es parlava mai d’ell, a casa». Ara ha pogut recuperar el seu rellotge i la seva funda, foradada, «una relíquia perduda, una joia perduda de la família» que l’ha traspassat a la història silenciada del seu avi deportat.
La Montserrat va saber de l’existència del rellotge en la dècada dels 90, gràcies a un investigador alemany, però «llavors em van dir que seria difícil recuperar-lo i no vàrem fer res». És incalculable el valor sentimental que té per a ella i els seus fills haver recuperat aquesta única pertinença.
Un altre dels nets de Francesc Anguila, Francisco Ramos, viu a Sevilla i ha intentat els darrers anys indagar en la història de l’avi: «Sempre he tingut el cuc de saber com el meu avi, que vivia a Figueres i era funcionari de l’Ajuntament, va acabar en un camp de concentració alemany». Quan la seva mare va morir «vaig trobar a casa seva una fotografia d’ella amb l’avi i una carta dirigida al germà que havia sobreviscut al camp de concentració, en la qual se l’informava de la mort de l’avi». Ara la troballa del rellotge el reconforta: «Em resultarà entranyable tenir-lo a les mans».
