Quema la memòria és la taca, la música i la paraula d'un diàleg que ens recorda que res és per sempre. Una galleda d'aigua tèrbola i esquinçalls de lletra morta de pintura fresca són la natura morta que queda quan acaba l'espectacle. Les imatges muten com també ho fa la veu. Ramón Rodríguez (The New Raemon) demostra que és un virtuós de la paraula. L'artista valenciana Paula Bonet es consolida com una de les millors pintores del món. La cita és a l'Auditori Caputxins de Figueres, dissabte a les nou del vespre.

Quema la memoria uneix música i pintura des d'una perspectiva molt diferent. El resultat és una obra fugaç que canvia cada cop que l'espectador la veu. Com es gesta el projecte?Quema la memoria

Podria dir que hi ha dos factors que el fan possible. Per una banda la relació que estableixo amb la meua obra, que crec que és l'evolució natural del diàleg de les persones que ens dediquem a les arts plàstiques: arriba un moment en el qual entens que la pintura és expressió i canal en ella mateixa i que l'excessiva manipulació per part de l'autor o de l'autora l'allunya de la seva raó de ser. Durant molt temps el meu procés de treball havia estat controlat per la tècnica, l'objectiu era arribar en el llenç o el paper a aconseguir la imatge que tenia al cap. Ara busque una altra cosa. Sé que l'obra està en el procés, que l'obra resultant serà real i tindrà valor si durant el procés hi ha hagut un diàleg real, una intenció que va més enllà de l'embolcall final d'una pintura. El que intente fer aquests últims anys és desaparèixer com a autora, que la meua mà tinga el menor protagonisme possible. I que la tècnica ja sigui una cosa que avança subterràniament, sense haver d'estar pendent d'ella. Que l'obra existeixi per ella mateixa i no per la mà que la signa. Per l'altra, apareix per la relació que sempre he tingut amb l'obra de Ramón Rodríguez i amb ell mateix, una relació que amb els anys s'ha anat fent més sòlida.

Els uneix una manera semblant d'entendre l'art?

Ramón està immers en un procés molt semblant al meu i entén les arts i els processos creatius des del mateix lloc. A mesura que passa el temps, la seva obra és més abstracta, menys narrativa en el sentit tradicional del terme, i això fa que el diàleg amb la imatge sigui encara més evident i fluid. Sempre m'ha interessat la feina de Ramón, però des que el 2017 vam treballar junts en el llibre que tancava els seus primers 10 anys de carrera amb el projecte The New Raemon, el vincle s'ha anat fent cada cop més estret. És com si tota l'estona li estiguéssim posant miralls a l'altre perquè l'altre s'entengués millor i pogués avançar amb pas ferm a més velocitat.

L'espectacle genera un diàleg fugaç que recorda que res és per sempre. És més interessant el procés que el resultat?

Sí. El que fem és il·luminar i fer públic allò que habitualment passa en espais privats i segurs. Crec que el que fa més interessant l'espectacle és que tots dos estem allà disposats a equivocar-nos.

Durant l'espectacle es crea un silenci commovedor. Acostumada a transmetre pura emoció amb el seu treball, què destacaria d'aquesta proposta?

Eixe silenci és una de les coses més emocionants i que més sentit donen a la nostra feina. El públic està allà amb nosaltres, a les nostres mans, a la nostra gola. El silenci que vivim fent Quema la memoria és l'acte de respecte més gran que he rebut mai per fer el que faig. El que destaque de la proposta és la comunió amb el teatre. Cap espectacle és igual a l'anterior. Modifiquem el repertori, improvisem, hi ha cops en els quals fins i tot hem modificat l'estructura a mesura que l'espectacle avançava. Ens posem a les mans de la pintura, la música i la paraula i no parem de dialogar entre nosaltres i amb elles.

A Quema la memoria

Es va destruint a mesura que també es destrueixen les cançons. L'espectacle està molt lluny del llibre, la manera d'abordar tots dos projectes és molt diferent. El procés de creació del llibre va ser alliberador perquè el treball de Ramón era el lloc perfecte on bolcar-me en un moment en el qual estava vivint experiències molt doloroses. L'obra de Ramón pot semblar molt fosca, però aboca molta llum.

Tant el públic com l'espai condiciona l'espectacle. Què destacaria de l'Auditori dels Caputxins de Figueres on actuarà?

Quan ens van comunicar que L'Auditori dels Caputxins era el lloc on anàvem a fer Quema la memoria i vaig veure l'espai, l'agraïment que vaig sentir va ser infinit. Em sembla un espai preciós, un lloc que abraça. Tinc moltes ganes d'estar sobre l'escenari.

Sortir del taller i crear en directe en un escenari deixant-se portar per la música, ha estat un repte important?

Sí. Però he de dir que m'he anat preparant a consciència. Tinc un projecte que va sorgir de manera involuntària i que de seguida vaig posar a un lloc important. Els últims darrers anys he viatjat molt per feina, i va haver-hi un moment en el qual em vaig adonar que havia de fer alguna cosa perquè totes aquelles experiències no es perdessin o es mesclessin a la memòria, per això vaig decidir fer quaderns de viatge a cada lloc on anés (Cartagena de Indias, Arequipa, Santiago de Xile, Bogotà, Buenos Aires, el Caire són alguns exemples). Dibuixar del natural, amb poc temps, en espais plens de gent o incòmodes, obliguen a canviar la mirada i a posar-se amb més facilitat en risc, que no pas treballar en el lloc segur que és l'estudi.

La proposta es va estrenar abans de la pandèmia. Amb tot el que ha passat aquests darrers mesos, com es trasllada en aquest espectacle el que hem viscut?

Aquesta pandèmia ens està afectant a tots els nivells. Al febrer vam estrenar a la Sala Villarroel i cada nit el teatre estava ple. Ramón i jo érem molt optimistes perquè la proposta havia funcionat molt bé i començàvem a tenir moltes propostes. Arribats a aquest punt m'agradaria mostrar públicament el nostre agraïment al Museu de l'Empordà i a Figueres Escena, en especial a Eduard Bech, perquè es van interessar en la nostra feina i han mantingut la proposta en peu a pesar de tots els obstacles als quals ara mateix fem front.

No és la primera vegada que ve a Figueres, aquí li tenim una estima molt especial, i convidada pel Museu de l'Empordà participa en un cicle de converses el 13 de novembre per parlar sobre ser dona i artista en el segle XXI.

Figueres és un lloc important per mi. Va ser una de les primeres destinacions que vaig visitar quan vaig poder començar a viatjar d'adolescent. He impartit alguns tallers a La Nau Oliva (quin projecte més preciós), i fa poc vaig tenir l'honor de pintar una de les parets del Museu de l'Empordà. Tornar, ara amb Ramón Rodríguez, i el mes que ve amb la Natza Farré, em fa molt feliç.

Creu que la dona està trobant el seu lloc com a artista i en la societat?

Crec que estem alerta i que les coses comencen a canviar, però s'ha de fer moltíssima feina. No hi ha dia en què m'adoni massa cops en poques hores de com n'és d'injust el món amb nosaltres. Només has de mirar una pel·lícula a l'atzar o passar la mirada per les prestatgeries de qualsevol llibreria per veure que seguim sent l'alteritat, que es continuen fent bromes sobre nosaltres, que no se'ns té en compte, que el lèxic que fem servir nomena en masculí, que se'ns transforma en objecte a la mínima oportunitat, i que tot el que aconseguim ho fem amb el doble d'esforç que un home.