Rere una sòlida trajectòria professional, que l'ha dut, entre altres, a comissariar més de cinquanta exposicions i formar part del CONCA, la poesia ara aflora com una altra de les seves passions. Joan Brossa, Josep Perucho i Josep Palau i Fabre van apropar Pilar Parcerisas a l'art i la poesia. Ara ella també se suma al club publicant Falç i estrelles, el primer poemari que es va presentar fa uns dies a Figueres.

Per què escriure poesia?

Perquè és un llenguatge sintètic i a la vegada emocional amb el qual pots transmetre allò que moltes vegades és invisible. El llenguatge de la crítica d'art no deixa de ser un llenguatge mercenari, al servei de fer entendre una altra cosa que no és pròpiament teva. Serà teva la forma d'entendre-ho i d'explicar-ho. La poesia, en canvi, et permet entrar en racons de la teva vida, vivències, idees sobre la vida, la mort, l'amor, sobre aquelles coses que normalment romanen una mica amagades. És com despullar-te. És donar a entendre parts de tu que en la vida professional sovint amagues o te n'estàs, perquè no toca.

Perquè no és el moment.

Per això sempre he reservat per la poesia la part més sensible o emocional del meu caràcter i vida. Falç i estrelles no és una cosa nova, és un recull de fa trenta anys. Vaig quedar finalista als premis d'Octubre el 1991 i els vaig tornar a posar al calaix. Carles Hac Mor tenia moltes ganes que els publiqués, a ell li hauria correspost fer el pròleg. Alguns els he anat publicant, però mai em vaig plantejar fer carrera de poeta perquè crec que la poesia no és per fer-ne una carrera, sinó per reservar-la per coses que només poden ser dites amb ella. Són retalls, fragments, trossets de vida que necessites fixar en paraules que mai són perfectes, perquè en aquest món no hi ha res perfecte. I des d'aquesta imperfecció general intentes tu comunicar alguna cosa que està més enllà del que és comunicable. És com amb l'art, fer visible el que és invisible, com deia Paul Klee.

Falç i estrelles ens acosta a un món proper, la família, les arrels...Falç i estrelles

El meu pare va néixer en un poble que es diu Fals, un raval molt petit de Fonollosa, al Bages. Jo havia viscut com segaven, la mula, la portadora... Els meus pares van ser els únics que, com que no eren hereus, no van tenir res de la família, van anar a Manresa i van començar de zero. Tant jo com la meva germana vam poder triar, un luxe, i no com la generació que ens va precedir. Tot i això, els estius tornàvem. Així, aquell background hi és, la infantesa, allò viscut en aquell món de pagès. Falç i estrelles són engrunes d'aquest temps meu viscutFalç i estrelles, però al mateix temps en faig una metàfora amb la falç i les estrelles. La falç és un signe de revolució i segadors, és com segar el blat, les paraules, signes que et porten cap a una altra cosa. De la sega del blat en fas pa. Jo en faig estels, una manera de segar les paraules i elevar-les a una altra categoria.

L'interès per l'art quan li neix?

Jo volia estudiar art i m'interessava el periodisme i l'escriptura. El meu pare va morir el 1975. Jo tenia divuit anys i ja havia començat a treballar a l'Ajuntament per pagar-me els estudis. Vaig començar Filosofia i Lletres i a l'any següent vaig afegir periodisme. El 1978 vaig deixar l'Ajuntament amb una excedència voluntària i vam engegar el Regió 7 on vaig estar uns mesos fins que vaig marxar a Barcelona on vaig seguir col·laborant. Em vaig instal·lar a l'estudi d'uns artistes. No tenia res: un contestador automàtic, un matalàs i una espelma, dos cavallets i una fusta. Va ser tornar a començar de zero i de mica en mica em vaig anar situant. Allà Daniel Giralt Miracle em donava feines esporàdiques fins que em va traspassar les pàgines de l' Avui. Molts cops m'he penedit de no haver anat més lluny, a París o Nova York. Ara ja és una mica tard, per mi, i també treballo bastant per l'estranger i tinc contactes.

Com se sent en aquest moment?

Bastant lliure per fer el que em doni la gana. No tinc por de res. Hi ha èpoques que un té més temors. Jo sempre m'he comportat d'una manera ètica: no puc fer coses en les quals no cregui. I sé que encara puc donar força guerra però també m'interessa l'escriptura i la poesia és un bon camí. A l'hora de fer crítica sempre vaig de l'art a l'escriptura, no soc un literat que escriu sobre art. L'art és iconografia, és imatge, proposta visual, sonora, de percepció, que té una alta sensibilitat. L'art el pots explicar però també ho ha de fer per ell mateix.

I el lligam amb Portbou i Benjamin?

El vincle amb Portbou va ser a través de Benjamin i continuo per ell. En aquest país, Benjamin no s'ha treballat a les universitats, ha vingut més pel món de l'art. A mi em va arribar pels artistes que el treballaven i per notes a la premsa que parlaven sobre què havia passat amb la seva tomba. A finals dels 80, vam escriure el guió de L'última frontera, pel·lícula que vam rodar, jo i el meu exmarit, a Portbou, amb la nostra productora Kronos Plays and Films. Així vam reconstruir la ruta Lister anomenant-la Benjamin i em vaig familiaritzar amb el poble. Era el 1991. Va coincidir amb la construcció del Memorial i en buscar els documents de la seva mort vam localitzar el nínxol i la paret. Això està escrit en un llibre publicat a Alemanya. Ho vaig fer jo, però ho va signar el meu exmarit perquè era el director. Després del divorci no hi vaig tornar en deu anys, fins al 2009. Llavors vaig comprar un apartament i vaig veure que s'havien fet coses d'ell però no prou i, de mica en mica, m'hi vaig anar ficant.

Per vostè és ara una missió?

No ho faig per mi, però és un deure històric i el que jo pugui fer i arribi, ho faré. No sé si ens en sortirem, perquè el país no té el cap posat en els temes importants de la cultura. La connexió de la cultura catalana amb la universal no hi és, està en uns petits reductes de l'acadèmia i la població no connecta. Portar Benjamin a la gent ha estat l'èxit, tal com s'ha vist a les darreres Escoles d'Estiu, amb pensaments claus que poden ajudar. La seva obra és immensa i no te l'acabes. M'agradaria tenir uns anys per acabar d'aprofundir i aixecar aquest petit equipament dedicat a l'art i el pensament contemporani que pogués ser referència internacional, tant per residents com pel públic en general. Permetre pensar una mica el món d'avui, explicar el relat del seu pas per Portbou que ara fem de paraula, potser en clau expositiva. Berlín és l'alfa i Portbou l'omega de Benjamin. Entremig, París. Hi ha un circuit geogràfic que s'hauria de poder cuidar a escala conceptual.

Pot ser un revulsiu per a Portbou?

Segur. Portbou connecta amb el món de Benjamin, el de la modernitat. El poble va néixer els anys que ho va fer Benjamin. Té uns punts de memòria que no han emergit i poca perspectiva per veure's a si mateix. Portbou necessita superar el dol.