Passejo a través dels carrers llogats (...) / en cada veu i prohibició, / sento el grilló que la ment forja (...)", escriu el poeta William Blake (Londres, 1757 - 1827) en el poema «Londres». Un títol que pertany a Cançons d'experiència; poemari que queda complementat i s'equilibra perfectament amb Cançons d'innocència.

Passejo. Passejo per una ciutat uniformada que tot just es comença a refer. Un cataclisme ha modificat la fesomia abstinguda del fet diferencial. Els condicionants semblen haver-se esborrat dels mapes il·lustrats. Contraposen als punts de suport que crèiem sustentar civilització i perspectiva; enfonsades en la més absoluta pregonesa humana. Sembla convenient anar detergint les certeses i els talents sota els raigs dels hidroalcohòlics continguts en espais tancats o oberts. Mentrestant la pell els va absorbint, sense queixar-se.

Tot d'una m'aboco a un aparador que em vol vendre una mascareta de roba amb la insígnia de la casa. Em sorprenc. És la primera botiga de moda que veig que conjunta aquesta peça covidiana a la seva col·lecció primavera-estiu, per a adults i nens. Camino. Les versions d'aquest patró pareixen incomptables als ulls i atrauen el meu pensament unes reflexions: els fets històrics modifiquen la moda?, la moda acaba modificant el nostre pensament? Al cap d'un llarg silenci: de què o qui ens ha contagiat la Covid-19, d'un esperit de superació o de la mort de l'existència tal com la coneixem? Protegir-nos d'allò que no es veu és un reflex de la ment. Tant si és real o imaginari, forma part d'un estat d'alerta per la supervivència.

«La màscara atragué el teu pensament / i després el féu batre el cor, / no allò que hi ha darrere. / Però fora que em siguis enemiga / jo bé haig d'inquirir.» Parafrasejo els versos del meu benvolgut William Butler Yeats (Dublín, 1865 - Roquebrune, 1939) i m'apodero dels seus mots degudament ordenats en el poema «La màscara». La relació entre la màscara adoptada i el rostre que s'hi amaga al darrere va obsedir aquest poeta tota la vida.

Continuo passejant. M'interno en un diàleg que es va establint entre les diferents parts i la mascareta; l'actitud respecte d'aquest tema canvia. Una mascareta no ha de fer por, rumio. És una forma simbòlica que vindria a representar els nostres somnis i desitjos. Una nova troballa: l'Albada. Com diu una amiga «ara ens mirem als ulls, i això és bonic. Havíem perdut el costum de mirar-nos de debò». Passa sovint a les ciutats puix que en aquest confinament, en els pobles petits o aïllats, casualitats del protocol o no, s'han acostumat a no dur mascareta. I quan es desplacen a llocs més massificats els costa de posar-se-la. Uns quants passos més enllà. De què es tracta, medito intensament: d'acceptar la mascareta. La inèrcia ho fa possible. Jugar a fet i amagar amb allò que se'ns ha donat i el temps que ens ha tocat viure, per existir en plenitud. Perquè com recita la cançó del cantant de Jarabe de Palo, Pau Donés (mort recentment): « llevo la marca del lado oscuro», « yo nací en la cara mala del mundo». Una marca que portem tots, ens agradi o desagradi. A aquí no hi té cabuda la discriminació. M'assec. El banc de pedra és adamantí, m'aporta serenor. Clar! És la fórmula per esdevenir millor persona que bolca a ser per-sona. Per-so. Singularment la paraula persona deriva d'un mot llatí que passa per l'anglès person, designa una màscara de teatre: allò que prové a través de la veu de l'actor. Contemplo. Som.

Contemplo el fet diferencial quan m'aixeco i camino via cap a casa. La uniformitat de la ciutat s'ha personalitzat en objecte que l'havia diluïda: formes, usos, estampats. Soc. Els condicionants que han aparegut conviden a la prudència, res més enllà. Els mestres de la moda, a la caça de mascaretes temporals o atemporals, sòlides o toves, han sargit nous patrons. Qui ho haguera dit? Però com aquest artefacte tan arrelat ha adquirit aquesta influència canviant al llarg de la història en la nostra fesomia: a les ciutats, als aparadors, a les botigues, a les persones, encara continua essent un misteri.