Francesca Español defensa, en aquesta entrevista, la necessitat de conèixer millor monuments com la Basílica de Castelló d'Empúries però fer-ho dignament i recuperant la memòria dels que, un dia, van creure que era possible construir-los. Gran coneixedora de l'art medieval i del món antic, Español, doctora en Història de l'Art, va obrir la setmana passada les 6enes Jornades d'Estudi sobre la Basílica de Castelló d'Empúries. La seguirà aquest dissabte, a les sis de la tarda, l'expert en gòtic català, Pere Freixas, parlant dels mestre d'obres.

Quan es construeix un edifici s'estudia la seva estructura però poc qui hi ha darrere d'aquest.

Cert, se'n fa una anàlisi arquitectònica, però no sobre el client de qualitat, és a dir, aquell que té capacitat de decidir com és el cas del comte d'Empúries que, en un moment donat i reiteradament alguns membres de la dinastia comtal, van voler que l'església fos catedral, cosa que es reflecteix en la tria del model monumental. També els clients de qualitat amb un nivell inferior però amb una potència econòmica important, que assumiran les despeses que genera la construcció de les capelles. Quan tu fundes una capella, no només assumeixes els costos de la seva construcció i moblar-la, sinó que aquest espai, que es converteix en privatiu, teu i del teu llinatge, et dona dret a un enterrament privilegiat. El dret de sepultura va aparellat amb la construcció d'una capella privativa.

En el cas de Santa Maria...

Tots els murs laterals tenen capelles que, inicialment, ja hi eren al segle XIV i que es poden haver modificat amb el temps, però que defineixen l'estructura arquitectònica. Per una persona del segle XIV, poder-s'hi enterrar és molt important perquè figura que li dona un marge de benefici espiritual molt superior que si s'enterrés al cementiri comú. Dins l'església hi passen moltes coses que, per contaminació de proximitat, afecten també a la seva ànima. Això és l'economia de la salvació. Això justifica les llicències dels retaules, l'encàrrec d'obres d'orfebreria, de vidrieres amb el teu signe distintiu heràldic... Per a ells això també té un rèdit social.

Social? Què vol dir?

Que és una manera de perllongar la presència més enllà de la mort. Jo parlo de gent que va viure al segle XIV que, si no haguessin fet això, no els recordaríem. Tenim una làpida sepulcral amb el text que en fa memòria i així els tenim presents. És interessant pensar que hi ha obres medievals de gran envergadura que tota aquella gent que les va pensar i imaginar no les va veure acabades. Qui les fruïm som nosaltres que vivim un feix de segles després.

Per què anaven tan lentes les obres a l'època medieval?

Perquè eren caríssimes d'acord amb les despeses que generaven. Hi havia una via, que ara podríem dir-ne micromecenatge, per entendre-ho. És el cas de la portalada on cadascun dels apòstols els ha pagat una família o individu de Castelló que tenia els mitjans per fer-ho. I això queda dit a la base de les escultures amb el signe heràldic dels que van assumir el cost.

Un moment de la presentació de Francesca Español a la capella de Santa Clara, a Castelló. Foto: Jordi Canet.

Les capelles sempre pertanyien a les mateixes famílies?

Hi ha canvis. Quan construeixes una església has de posar els mitjans suficients per garantir la seva continuïtat en el temps. Es vincula l'edifici a una sèrie de béns que li permetran la supervivència com ara terres, masies, que generen uns guanys que revertiran en el manteniment del culte. També en el cas de les capelles. Si no hi ha un sacerdot que diàriament ve a celebrar per la teva ànima, és com si haguessis fet una aposta per res, necessites aquesta acció litúrgica en aquest indret. Això vol dir que un sacerdot es beneficiarà de tot aquell dot que tu has vinculat a aquella capella.

Però poden passar coses.

És clar. La gent tenia l'esperança que això fos etern, però quan feien la dotació de béns ho feien en termes actuals, no pensaven que hi hauria una inflació de preus amb el pas del temps.

Què els succeïa a aquells primers fundadors?

No se'ls expulsa, perquè tenen el seu sarcòfag, però fàcilment aquelles capelles canvien de propietari i s'admeten altres llinatges i, molt sovint, canviant l'advocació. La tria de la dedicació de la capella té molt a veure amb les pulsions del fundador. Molt sovint quan la fundadora és una dona ella tria una santa i a Castelló es constata perquè santa Caterina té darrere una dona. Les dones busquen aliades que els hi són més properes a elles.

Els castellonins actuals coneixen poc aquests promotors.

A vegades el problema és que quan es fa pedagogia d'un edifici medieval, en aquest cas, es tendeix a dir: església de tres naus, amb pilars poligonals, amb les voltes... però què ens diu això? Generalment presentem la història de l'arquitectura així i això no és història de l'arquitectura. Cal definir això, obligadament, però després explicar quina era la intenció i les complicitats que es van establir en l'època de construcció amb aquells que entenien que allò era l'instrument i el vehicle per la seva salvació. Podem no compartir-ho des del present, però no ho hem de perdre de vista. El fet religiós era essencial i sabien que l'única forma de salvar-se era aquesta.

Tot això ho ha explicat en aquestes jornades d'estudi. És important que es facin, no?

És la manera de donar visibilitat als monuments i presentar-los d'una manera que no és la més usual. Castelló d'Empúries té un patrimoni molt important i se n'ha de parlar, per a la gent d'aquí i per als forasters. No és vulgaritzar l'època medieval, s'ha de parlar amb fonament.

Explicar com es va generar aquest patrimoni.

Completament d'acord. Si haig de fer alguna crítica, és que hi ha interlocutors del patrimoni que no tenen la preparació que tocaria. Tinc experiències com a visitant anònima. Hi ha gent que ho fa molt bé i altres molt malament i això és un problema. El patrimoni s'ha de vendre de manera seriosa. Hi ha la temptació del mercat medieval, que no em sembla malament, però amb el contrapunt de la presentació digna del patrimoni. El problema ara és que la gent assimila tot el que és religió a creença i no a cultura i hi ha un rebuig de tot allò que s'aprenia espontàniament i amb naturalitat. Ara hi ha tota una vocació de rebutjar-ho i és un error. La cultura, saber què ha estat el cristianisme, és l'únic element de connexió de tot Occident, que ens cohesiona des de l'època romana. És com rebutjar una part importantíssima de la cultura que hem heretat.