Són molts els llibres que ens parlen de la guerra, del patiment que es va viure, de tot el que es va perdre. Pocs són els que van més enllà, els que exploren què va passar amb aquelles persones que van deixar enrere tot el que tenien i que es van veure obligades a construir una nova llar lluny. El periodista i editor Vicenç Relats fa aquest exercici a Somiant el retorn (Gent i Terra)Somiant el retorn, un llibre punyent que pren valor universal resseguint la vida de l'últim alcalde republicà del Port de la Selva, Jaume Massot i Galceran, en Cai.

L'autor recorda a l'inici del llibre l'origen de les paraules que li han inspirat el títol: «somiant l'irrenunciable retorn». Són de Montserrat Roig quan narrava l'exili de vint-i-tres anys a Mèxic de Pere Calders. «Com en Cai, va ser un home que sempre va voler tornar», diu Relats, qui semblava predestinat a desenterrar la seva memòria. En anteriors treballs «havia sobrevolat la seva figura però aleshores no hi havia testimonis al poble ni familiars». Després de publicar El Port de la Selva després de les bombes (2016) va rebre un correu de Miquel Martí, fill de la Rossita, la filla gran d'en Cai. Amb alts i baixos la recerca es va iniciar. Relats va aprofitar el confinament per embastar el llibre. Amb un pròleg de Vicenç Villatoro, es va presentar fa unes setmanes al poble que tant va estimar i enyorar en Cai.

Jaume Massot «va tenir fermes inquietuds polítiques des de ben jove». Admirador de la tàctica intervencionista de Largo Caballero, amb la proclamació de la República va ser escollit regidor a les eleccions del 12 d'abril del 1931. Tres anys després va ser proclamat alcalde, elegit per majoria absoluta. Pocs mesos després va ingressar a la presó del castell de Sant Ferran acusat «d'haver donat suport des de l'Ajuntament a la revolta del 6 d'octubre de 1934». S'hi estaria un any i mig. El triomf de les esquerres el 1936 va retornar-li el càrrec.

Un llarg malson

Un llarg malson«El seu únic delicte va ser, ser alcalde d'un poble», confirma Relats. Massot va viure la crema de l'església en mans de milicians i va intentar impedir l'afusellament de cinc veïns «executats pel sanguinari comitè d'Orriols». El 26 de gener de 1939 ell, la dona i els seus fills, Rossita i Pol, van tancar la porta de casa, deixant les claus al pany, i van emprendre el camí de l'exili, enrolats com a polissons a bord d'un vaixell de càrrega.

Si creien que el malson s'acabaria allà, es van ben equivocar. A Seta, els van separar enviant la dona i els nens al centre d'internament d'Issoudun -durant el trajecte la Joana va adonar-se que estava embarassada- i ell, al camp de Saint Cyprien, primer, i al d'Adge, després. Gràcies a la germana de la Joana, qui havia emigrat amb el seu home anys abans a França, van poder sortir d'aquell malson i instal·lar-se a Besiers i, més tard, a Lespinhan. Havia passat un any i la família tornava a estar unida, i amb un membre més, en Jojó. Calia començar de zero.

A partir d'aquest punt, Relats narra, ara ja amb un to més literari, i sense faltar a la realitat, totes les vicissituds de la família. El 1946, gràcies a un vell conegut d'en Cai, ell, la seva dona i en Jojó -els fills grans ja s'havien independitzat- s'instal·len a Banyuls de la Marenda durant vint anys. Al davant tenien la serralada de l'Albera, per a ells era un mur infranquejable. Allà, però, en Cai va retrobar amics, pescadors selvatans que el reconeixien i va tornar a parlar català. Els estius, la casa del Puig del Mas s'omplia de somriures amb les estades de fills i nets. La Rossita somiava tornar a trepitjar la terra del Port, però per respecte als ideals del seu pare es va reprimir i, com ell, però a causa d'una mort prematura, mai va fer-lo realitat. Ara descansa al cementiri del Pertús. En Cai va morir el 1974, abans que ho fes el dictador.

Relats confirma que poques persones recorden en Cai avui al Port. No té ni un carrer, ni una plaça o un espai públic «que guardin la memòria d'un lluitador que va haver d'abandonar el poble que estimava per haver-lo servit democràticament com a alcalde».