«La llum que t'embolcalla, Vilamalla, et dona serenor. Que Sant Vicenç, que honores per patró, vetlli els teus camps, que són la gerra de les collites de la terra, i des del temple immers en la claror benneixi en la Llum tanta abundor.» La poetessa Montserrat Vayreda (1924-2006) va escriure aquests mots després de passejar-se pels seus carrerons i camins els anys vuitanta i així ho va deixar escrit a «Els pobles de l'Alt Empordà», llibre de bibliòfil que, els darrers temps, està recuperant Edicions Vitel·la a través d'Anna Maria Velaz. Llum, terra, riquesa, elements essencials que, quasi quaranta anys més tard, es preserven intactes. Vilamalla, escenari de celatges meravellosos, segueix essent un poble orgullós dels seus orígens, que preserva els lligams amb la terra però que alhora ha sabut modernitzar-se obrint-se a la indústria nacional i internacional, sàviament adaptant-la a un entorn residencial i esdevenint un punt clau de comunicació.
Vilamalla va mantenir durant dècades aquella imatge de poble ancorat en el temps amb un casc antic inalterable, aliè als canvis, a la modernitat. A poc a poc, l'Ajuntament va començar a invertir reformant carrers i, tot seguit, els veïns, amb el suport de subvencions aportades pel mateix consistori, van sumar-se reformant també les façanes i recuperant així la dignitat sense perdre la seva identitat vinculada a la pagesia. Es van alçar nous habitatges també al polígon Pont del Príncep per donar cabuda a nous i joves veïns que trobaven en el poble la tranquil·litat cercada i, alhora, tots els serveis que necessitaven per a les seves famílies. Tot plegat ha fet que sigui molt més que un poble dormitori a tocar la capital alt-empordanesa i esdevingui un bon recer on descansar, caminar, respirar i, en definitiva, viure amb calma.
Una mica d'història
Una mica d'històriaMolts camins són els que ens menen fins al poble. Actualment, Vilamalla ocupa una extensió de 9 km2 i limita amb El Far d'Empordà, Riumors, Siurana, Garrigàs i Santa Llogaia d'Àlguema. Documentada la seva existència a l'alta Edat Mitjana sota el nom de Villa Dalmalia, aquestes terres eren possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. El 1698 Vilamalla era lloc reial de la batllia de Siurana. Era un poble petit, com tants altres de la comarca, amb pocs habitants, tendència que les darreres dècades ha anat revertint-se, ja que actualment hi estan censades 1181 persones.
La proximitat amb Figueres i la modernització del poble amb l'atracció d'un sòlid teixit industrial, de petites dimensions que permet una convivència equilibrada, no han fet que canviés l'essència rural de Vilamalla. Molts són els que opten per gaudir-ne i diàriament caminen, corren o es desplacen en bicicleta pels seus camins. Destaca, sobretot, el tram de carril bici que connecta el casc antic amb la zona residencial i que, a curt termini, s'allargarà fins a Figueres, un projecte de via verda molt esperat. Com explica el regidor Pere Teixidor, l'Ajuntament també ha apostat molt fort per l'esport. Així, Vilamalla disposa d'unes instal·lacions esportives de primera: pavelló poliesportiu, camp de futbol, piscina, dues pistes de pàdel molt reeixides i de petanca, amb un equip local propi.
La proximitat de la zona industrial amb la residencial no ha estat mai un problema. Segons Teixidor, Vilamalla és un exemple de com casar els dos models sense generar perjudicis. El fet que la indústria establerta al polígon Pont del Príncep siguin tallers petits és una de les claus de la bona sintonia. Les més grans i de logística es troben a l'altre polígon, més apartat del nucli antic.
Vilamalla, però, també té atractius patrimonials. D'una banda, l'església parroquial de Sant Vicenç, un temple romànic del segle XI d'una sola nau, amb capçalera carrada. També es preserven algunes antigues masies catalogades i restaurades que transporten el caminant a un estil de vida quasi desaparegut. I a tocar l'Ajuntament, a la plaça de la Font, es pot admirar l'antic rentador que, molts anys, ha acollit el pessebre vivent.
