Parlem amb el músic gironí Carles Lama, la meitat d'aquest duet Carles & Sofia. Van debutar fa trenta-tres anys i des d'aleshores comparteixen escenaris i intimitat. Junts cerquen l'emoció que els transmet el piano. Fa vint-i-un anys van impulsar el Festival de Música de Sant Pere de Rodes, el qual clouran aquest dissabte a les 8 del vespre amb el concert «Divina Òpera».

El festival de Sant Pere de Rodes s'ha pogut mantenir, una alegria.

Per a nosaltres era un deure de país tirar-lo endavant. Un festival no massificat com aquest l'havíem d'intentar mantenir i lluitar per aquesta cultura segura. És un esforç econòmic, humà i de tota mena. Per això hem complert vint anys, perquè hem sabut navegar en temps de tempesta i també de calma.

Un festival que ressegueix la seva pròpia trajectòria professional.

Sí, forma part de l'ADN de la nostra carrera. Vam començar aquesta aventura fa vint-i-un anys (va haver-hi una edició zero) perquè crèiem que Sant Pere era un lloc espectacular, espiritual. Era un repte, però la gent ens va fer confiança i estem orgullosos d'estar més forts que mai.

Vostès actuen junts des de l'any 1987. Extraordinari.

Ho és perquè no trobes molts duets de piano que durin tants anys i que estiguin casats.

Quin és el secret?

Una relació afectiva es basa en el respecte i l'admiració mútua. Però sobretot és important enamorar-te no només d'aquelles coses que t'uneixen, sinó de les que et separen, de les diferències. Nosaltres compartim i estimem la música però som persones amb caràcters molt diferents que ens admirem i respectem, i això és la base per a una bona relació.

En tots aquests anys, mai han pensat en tocar per separat?

Ho hem fet, però ens ho passem tan bé quan toquem junts; tenim aquesta complicitat, és com si les dues ànimes se sincronitzessin. Quan et passa això, i tenint en compte que la vida concertista t'obliga a viatjar molt, fer-ho amb algú amb qui t'entens, és molt enriquidor.

Tocar el piano junts implica un alt nivell de dificultat?

Des del punt de vista tècnic no és tan difícil com sí que ho és des de l'emocional. La manera de frasejar, respirar, conduir la música, de portar els punts de tensió és el més important. La tècnica després s'adapta. Amb els anys, els professionals toquem amb una certa inconsciència professional. El que és important és que, en tocar amb algú, sentis la música de la mateixa manera. Hi ha molts grans músics que no poden tocar amb algú altre, també parelles casades. El nostre leitmotiv és Four hands, one feeling. Tocar amb un sentiment no es pot treballar, es té o no es té. Un cop ho tens, ho pots potenciar.

Disposen d'un repertori molt ampli. En el concert de cloenda del festival, però, se centren en l'òpera.

Ens agraden els projectes propis, explorar les fronteres, com la transcripció per a piano a quatre mans de l'òpera Goyescas que vam presentar al Carnegie Hall (Nova York). Creiem que el piano ha de cantar, té una gran capacitat expressiva, i per això hem fet un projecte amb cançons de Brahms. Dins d'aquesta línia, també el disc Catalan Hearth, amb música tradicional catalana, nadales, sarsueles. A Sant Pere farem transcripcions operístiques perquè habitualment l'acabàvem amb una gala d'òpera, perquè fem vint anys i perquè són músiques que tothom coneix. És un programa que té una gran dimensió emocional.

Durant el confinament van enregistrar un disc, Encores

És un recopilatori d'obres que toquem com a bis en els concerts: obres molt conegudes, curtes, brillants...

Lideren un projecte per ajudar ONGs. Què els va motivar a impulsar-lo?

La música és el metge de l'ànima, una eina per sensibilitzar, emocionar i conscienciar. La gran felicitat de la vida és donar als altres, més que rebre.