Ens hem reunit amb els quatre components del grup, Gavin Bradshaw, Pere Cañada, Adrià Hereu i Jon Herrera, hores abans d'un dels primers concerts que fa la banda després del confinament, a la piscina municipal de Palau-saverdera. El grup de versions actualitza alguns dels èxits del rock i d'altres no tan coneguts, se'ls endú al seu terreny i aconsegueix crear una energia electrificant a dalt i a baix de l'escenari.

Què ha passat amb l'agenda de concerts d'aquest estiu?

El maleït coronavirus s'ho ha carregat tot. Hem passat de tenir quatre o cinc concerts per setmana a tenir-los durant tot l'estiu. A més, la incertesa de la situació ens obliga a viure el dia a dia i a no poder planificar amb antelació les pròximes setmanes. Tant de bo poguéssim viure de la música, o tan sols malviure, però no sobreviure com ho estem fent. S'ha de valorar molt més la cultura i la música perquè el confinament ja ens va ensenyar que sense això estem perduts.

Sou coneguts per l'energia que transmeteu en els concerts i pel bon regust de boca amb el qual marxa el públic després de demanar uns quants 'replays'. Quina és la clau?

La complicitat. Fa temps que ens coneixem tots i ja fa quatre anys que toquem junts. Ens quedem bocabadats quan compartim cartellera amb algun altre grup i mengen tots separats, venen amb el temps junts per muntar els equips i fer les proves de so. Per a nosaltres un concert és tot un ritual: ens agrada venir amb temps, fer bromes i divertir-nos mentre mengem i ens posem al dia de tot. Quan toquem gaudim i volem fer gaudir, res més. Preferim tocar amb músics dolents i bones persones, que no amb grans estrelles del rock.

Què voleu transmetre amb les vostres versions?

Rock i bon rotllo, bàsicament. Actualitzem cançons de rock dels anys vuitanta i noranta i les portem al nostre terreny, per a nosaltres és essencial tocar el que ens agrada i com ens agrada. Això el públic ho percep, nosaltres no mentim. Som allò que mostrem: rock i bon rotllo.

Com definiríeu el vostre públic?

Possiblement intergeneracional i familiar, encara que siguin tres-centes persones. Aquesta connexió no és fruit de l'atzar: normalment pugem als escenaris sense guió, anem tocant i, segons com rebi cada cançó al públic, decidim l'ordre. Al final generes complicitat amb ells i t'obliga a estar atent a com estan vivint el concert.

Teniu un nom curiós, d'on surt?

(Es comencen a generar mirades de complicitat entre uns i altres, pregunten entre somriures si han de dir la versió oficial o la real). Un dia estàvem a la piscina de l'Adrià i hi havia un líquid, el qual encara no hem esbrinat si era per matar algues, sabó de roba tèxtil o si tenia altres funcions. El fet és que en el recipient hi posava «superfluid», i amb allò que diuen que «entre broma y broma la verdad se asoma», vam decidir dir-nos Superfluid Band.

És evident que ni el nom ni els vostres concerts deixen indiferent a ningú.

(Somriuen).