Retre homenatge a un profeta d'aquest calibre és del tot inabastable. Simplement perquè la seva feina, obra i accions són d'una enorme magnitud que travessa fronteres, continents i oceans. I és que la lluita de Pere Casaldàliga, centrada durant gran part de la seva vida a les comunitats indígenes de Mato Grosso, un dels estats més pobres del Brasil, també ha arribat a terres empordaneses.

La devoció que tenia per a la causa era tan gran que un cop va arribar a la zona no va tornar mai més a casa: d'ençà que va trepitjar el territori fa més de cinquanta anys, el profeta de Balsareny no va tornar a les seves arrels catalanes. Per una banda, no es volia permetre el luxe de viatjar amb avió, ja que cap dels seus veïns ho podien fer i ell vivia com un més d'allà. Per altra banda, les seves lluites contra les injustícies socials i econòmiques del territori, contra els abusos de poder que patien els camperols, contra la presa de territori dels indígenes, contra l'explotació dels latifundistes i contra el maltractament de la dona, eren una línia de foc per al Govern, ja que posava sobre la taula una realitat que durant anys havia estat ocultada i, per tant, marxar del Brasil podia suposar no poder-hi entrar més. Un risc que no va voler prendre. Les seves idees mai es van veure torçades per la pressió i les amenaces de diversos dictadors -el van intentar assassinar dues vegades- ni pel poder que exercia l'Església: es va mantenir ferm als seus ideals.

El mossèn Miquel Àngel de la parròquia de Sant Pere de Figueres, que té una empatia espiritual amb les lluites del profeta, explica que «seguia Jesús amb una rebel fidelitat». Ell va tenir l'oportunitat de passar quinze dies vivint amb Pere Casaldàliga gràcies al viatge que li van regalar les persones de la parròquia de Blanes per a la celebració dels seus vint-i-cinc anys de capellà. Enmig de la misèria que caracteritza tot el territori de Mato Grosso, el mossèn va descobrir la senzillesa i proximitat de Pere Casaldàliga, petits detalls com portar un anell de bisbe fet de tukum -un arbre del poble indígena-, en lloc de dur-ne un d'or o plata com els de la majoria, marquen la diferència. Explica, també, que vivia com una persona més de la comunitat: feia el que tots feien, sense diferències. Tanmateix, recalca que era una persona ecumènica, que accepta la part de veritat de totes les religions i filosofies, sense descartar-ne o evidenciar-ne cap, defensava que tots eren germans més enllà de les opinions personals.

El mossèn explica l'especial devoció que hi havia cap als màrtirs en aquella comunitat indígena: una devoció en donar la vida pel poble. En aquest cas, Pere Casaldàliga era considerat un veritable màrtir després d'haver estat la presa de diversos intents d'assassinats fallits. Evidencia, també, la seva espiritualitat i la capacitat de pregària i fer silenci que tenia: sempre donava el màxim en tot el que feia, s'entregava de tal manera que si es començava a pregar a les set del matí, ell ja hi era des de les sis amb el primer raig de sol.

Dedicat a una causa

Va viure com un indígena més de la comunitat, i la seva voluntat era ser enterrat en una fossa comuna d'un dels cementiris més pobres de la regió. Com un d'ells. Les seves lluites, de la mateixa manera que les seves poesies i teories de l'alliberament que exposaven que les colonitzacions culturals eren fins i tot més perilloses que les guerres perquè penetraven lentament a tota la societat, i que els seus escrits on apuntava l'existència d'un capitalisme salvatge que crea moltes diferències que acaben matant i descartant a persones, però, no s'han quedat només en la comunitat on vivia: era un profeta universal que actuava localment.

El tamboret de joguina

La seva petjada a les terres empordaneses passa també pel Museu del Joguet de Catalunya, on hi ha exposat un tamboret infantil que els nens i nenes indígenes de la comunitat on vivia feien servir de joguina. El director del museu, Josep Maria Joan, explica que va ser gràcies al contacte de Francesc Escribano, autor de Descalç sobre la terra vermella -un llibre que parla sobre la vida del bisbe-, que va poder aconseguir contactar amb Pere Casaldàliga a través de cartes que travessaven continents. El director explica la fascinació que tenia el bisbe en ajudar la gent i la valentia de dedicar tota una vida a recolzar un poble atropellat per la misèria i pobresa absoluta. Pere Casaldàliga va acompanyar el tamboret amb un escrit en què deia: «Els grans s'asseuen per fer reunions i no entendre's. Els petits s'entenen i s'asseuen per jugar».

Als noranta-dos anys i amb tot un recorregut admirable cap a la prestació i entrega a l'ajuda dels més febles i les comunitats indígenes del Brasil, i en concret de l'estat de Mato Grosso, la vida de Pere Casaldàliga va tenir fi el 8 d'agost passat, després d'haver estat missioner durant més de cinquanta anys.