Davant la crisi sanitària desencadenada per la pandèmia del coronavirus, el Festival Sons del Món ha sobreviscut garantint una edició de luxe i adaptada a les mesures vigents per la prevenció de la Covid-19 per tal de seguir garantint la música en directe.
El Festival -que se celebra per primer cop en un espai únic de la Ciutadella de Roses, per garantir el distanciament social- ha previst entre altres detalls que l'aforament passi de 2.200 a 800 localitats. Enguany no hi haurà artistes internacionals ni els habituals tastos previs als concerts, que maridaven música i vi.
La tretzena edició del Festival aixeca el teló aquest divendres amb Sopa de Cabra i continua dissabte amb Diego El Cigala i diumenge amb Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida. Donaran continuïtat al cartell l'eurovisiu Miki Núñez (7 agost), Manel (8 agost), Stay Homas, grup revelació nascut durant el confinament (9 agost), Pablo López (13 agost), Els Amics de les Arts (14 agost) i, tancarà l'esdeveniment, Lola Índigo (15 agost).
La primera actuació ve de la mà de Sopa de Cabra, el grup gironí considerat com el gran grup de pop rock de la història dels Països Catalans. El seu desè disc, La Gran Onada,a Gran Onada es va publicar setmanes abans del confinament. A la Ciutadella, presentarà les cançons del seu celebrat nou treball i el públic també podrà cantar els clàssics de sempre de la banda.
L'endemà, dissabte, serà el torn de l'irreverent i brillant Diego El Cigala, que delectarà el públic amb la seva particular manera d'entendre l'art del flamenc. Hi ha moments a la vida d'algú que el marquen per sempre, i sens dubte a la carrera de Diego El Cigala l'aparició de Bebo Valdés i l'enregistrament de Lágrimas Negras, va fer que El Cigala fos reconegut a escala internacional i cridat a ser un dels grans exponents del flamenc del segle XXI.
El Cigala se sent tan còmode acompanyat del piano, que ha abandonat la guitarra flamenca tradicional per crear un espectacle concebut únicament amb piano i veu. Un espectacle on fa un repàs als grans èxits de la seva carrera, on passa de la zambra, al tango o al bolero. Acompanyat per Jumitus, un gitano del català barri de Gràcia amb ànima llatina, que ha esdevingut un inseparable dels concerts del músic.
Veu i piano
Veu i piano«Cantant fluixet My Funny Valentine des de sota un piano de paret anys enrere a Gràcia, mentre tu el tocaves (jo te la cantava en secret pensant que no m'escoltaves), va començar aquesta música nostra que fins avui ningú ha escoltat, les ganes de cantar-te. Fins ara no sabia que m'havies sentit, no sabia que sabies aquest secret. Sento que m'has esperat, que saps guardar molt bé un secret». Així descriu Sílvia Pérez Cruz el germen d'aquesta trobada amb el pianista menorquí Marco Mezquida que ara cristal·litza. Es fa realitat sense massa més premisses que l'admiració mútua i les ganes de tocar plegats, de sortir a «ballar». Aquest és un projecte comú en el qual veu i piano dialoguen, generant una experiència única en directe.
